Recordant en Pau…(del 3.8.2005 al 26.8.2008)

Comentaris fets per familiars, amics, amigues….des del 3 d’agost del 2005 al 26 d’agost del 2008.

Senzillament dir el Pau serà sempre un entusiasta i una magnífica persona que compartia tot el que tenia.
Serà sempre un somiador que portava endavant reptes difícils.
Gràcies Pau per les estones i aventures passades

Una abraçada
Guillem (un amic del Pau)

Enviat per Guillem P 03 Ago 2005, 17:45

 

És meravellós que la vida ens ofereixi l’oportunitat de conèixer i compartir moments amb persones com tu Pau. Allò que junts vam compartir quedarà sempre a la meva memòria i el què em vas ensenyar m’ajudarà a tirar endavant.
Vola alt Perolín…

Enviat per Montse 03 Ago 2005, 23:57

 

Incerts flueixen els mots que configuren projectes, somnis.Només un vent propici pot fer-los perdurables.
Així veig en Pau, com aquest vent que bufa fort fent dels somnis realitats personals que perduraran sempre.
Gràcies per la il·lusió i l’entusiasme de la teva persona. Una abraçada molt forta,
mercè

Enviat per mercè 04 Ago 2005, 00:42

 

I mentre caminava per senders oblidats entre muntanyes, em va semblar sentir la teva presència… el cor em va fer un sobresalt i em vaig girar, amb la il·lusió de poder albirar de nou el teu rostre, tornar a sentir aquella rialla…
… i llavors em vaig adonar que era el vent que bufava, que eren els ocells, el cel, les estrelles i el silenci… que s’havien amarat de la teva força i m’acompanyaven a cada pas… i en aquell breu instant, se’m tornà a dibuixar un tímid somriure…

Gràcies, Pau, pels moments compartits, que seran el motor per fer sempre un pas més. Una abraçada.

Enviat per Núria 04 Ago 2005, 15:49

 

Gràcies pels moments que hem compartit, m’has ensenyat que tot és possible si un ho vol.
Et trobaré molt a faltar Pau…
Una abraçada,
Ingrid

Enviat per Ingrid 04 Ago 2005, 15:53

 

Tinc la teva veu, la teva energia i la teva força gravades a la memòria. Et sento molt a prop i sóc feliç i afortunada d’haver compartit amb tu tants moments i tantes paraules. Gràcies per tot el que ens deixes. Tan de bo tot l’amor que generes t’arribi i t’ompli siguis on siguis. Una abraçada,
Míriam

Enviat per Míriam 04 Ago 2005, 19:00

 

Tot i el poc temps compartit sóc feliç d’haver-te conegut, et recordaré sempre amb el teu sonriure

Enviat per ruben 04 Ago 2005, 23:37

 

Sempre has irradiat entussiasme, vitalitat, energia, felicitat, alegria.
Mostra d’això és el somriure insaciable que sempre oferies als qui hem tingut la sort de conèixe’t.
Guardarem amb amor el millor regal que ens has pogut fer mai,
aquest infinit mar de records entranyables al teu costat.

Núria F.

Enviat per Núria F. 05 Ago 2005, 00:56

 

Et vaig conèixer de bolquers. He sabut sempre de tu. De lluny, he seguit pincellades de la teva vida.
La fortalesa i la serenor amb la que afronten la teva pèrdua les persones que t’estimen és un exemple per mi.
Jo et recordaré pel coratge que floreix en aquest d’exemple
Anna

Enviat per Anna 05 Ago 2005, 07:16

 

El gran somriure, el neguit per la muntanya, l’amplitud del teu cor, el tarannà amable amb tots,sempre disposat a donar un cop de mà a on fes falta, ara queda un espai dificil d’omprlir, fent memoria, he recordat una escalada a Montserrat junt amb en Guillem, i tinc gravat la cara de felicitat absoluta que tenies en arribar al cim, cada cop que pugui a les muntanyes recordare sempre el teu somriure. Gracies Pau per haver pogut compartir algun moment de la teva vida.
Ramon

Enviat per ramon 05 Ago 2005, 09:12

 

Recordes quan parlàvem del llibre “Pura Vida”? així és com et recordaré, PURA VIDA!!!
M’agradaria dir-te moltes coses, entre elles que no estic trista, però t’enganyaria …
Sempre tindré present el teu somriure, pots estar segur que m’ajudarà a tirar endavant en els moments difícils.

Una abraçada.
Noelia.

Enviat per Noelia 05 Ago 2005, 09:17

 

SOC LA GERMANA DE L´ISA I SUPOSO QUE ENCARA US ENRECORDAREU QUAN A CASA LA NURI O L´ISA I EL LLUIS, JUGABEM TOTS PLEGATS, EL PAU, EL GUILLEM, L´ALBERT I JO,HAVIEM PASSAT MOMENTS MOLT DIVERTITS I AQUESTA PERDUA M´HA ENTRISTIT ENCARA MES EL COR, JA SABEU QUE HAN PASSAT MES COSES.
TOT EL QUE NECESSITEU SABEU ON SOC UN PETO MOLT FORT I UNA ABRAÇADA, DE LA MARE I MEVA, EL NOSTRE COR ES AMB VOSALTRESI US ACOMPANYEM EN AQUESTS MOMENTS TANT DIFICILS!

Enviat per angie 05 Ago 2005, 13:15

 

Em prenc aquest mail com la despedida que no vam poder fer.
Ets una de les poques persones que no m’ha aportat res de negatiu, la teva vitalitat i les teves ganes de viure es contagiaven. Et trobaré a faltar, encara que només ens vegéssim un cop al mès. El teu esperit seguirà dins nostre, en l’escalada, l’alegria i les ganes de buscar la felicitat.
Una abraçada des del cor
Moltes gràcies Pau

Enviat per Francesc 05 Ago 2005, 17:41

 

Hola pau:

Soc un company de oci de grup de diables de xaldiga, m’agues agradat mol aberta conegut mol mes de lo que e pogut pero amb les paraules que ens em diriguit,els correfocs que em fet… En poques paraules, que em poc de pasar al teu costat se la bona persona que ets i eras i que mai t’oblidarem.

No et dic un adeu perque mai es per sempra!!!!!!!

Et dic fins una altre !!!!!!!!!!!!

Pau sempra et recordarem !!!!!!!!!!!

Fins un altre !!!!!!!!!!!!!

Enviat per Francesc Andreu 05 Ago 2005, 22:19

 

Sempre he admirat el treball que heu fet tant tu com el Guillem, la muntanya, el búlder, la gran cuantitat d’amics q heu fet… I espero que no només es quedi en un record, sinó en un exemple per crèixer i tirar endevant en els moments fututs.
Amb admiració, joan!!

Enviat per joan 05 Ago 2005, 23:46

 

Tothom hauria de prendre exemple de persones com tu, Pau. Amb aquesta vitalitat, aquest somriure… i aquesta manera de viure la vida. Moltes gràcies per tot.
Una abraçada

Enviat per Mireia 06 Ago 2005, 00:25

 

Hola Pau,

Vaig estar a la teva festa al parc de Puigterrà. Va estar molt bé i vaig tenir la gran sort de trobar-me amb amics i amigues que feia temps que no ens veiem.

Admiro el que has fet en aquesta vida i estiguis on estiguis, segueix igual.

Ah ! Cuida’t una mica del teu germà Guillem, que segur et troba a faltar molt.

Una abraçada. Pilar

Enviat per Pilar 06 Ago 2005, 10:12

 

Alguns fenòmens naturals deixen rastres de la seva força i potència més enllà del seu esdeveniment. Volcans que canvien el clima de la terra o que formen illes enmig de l’oceà, esllavissades de terra que canvien el curs dels grans rius de l’Himalaia…….
Moments compartits, un bonic homenatge i un munt de llavors que aniran germinant dia a dia són els rastres de la força i potència del Pau.
El Pau, un fenòmen de la naturalesa.

Enviat per Dani 06 Ago 2005, 11:59

 

xerrades, travesses, birres, petites enganxades, rialles, festes, lliçons, el primer dia de carnet…molts records tinc dels magnífics moments però mai seran prous per omplir el buit que m’has deixat. Seràs sempre amb mi, dins del meu cap, amb el teu dolç somriure.
Fins aviat Pau!!!
I no pateixis, cuidaré del Willy.
Una gran abraçada

Enviat per Anònim 06 Ago 2005, 14:56

 

Moltíssimes gràcies pel suport, ajuda, tendressa, amistat i condol rebuts en nom meu i de la família. Ahir per la tarda hi havien molts Pau’s al castell, molta gent que lluita per un món més feliç, just, solidari i en pau. Molta gent amb valors de vida que fan que viure al seu costat, valgui la pena.
En un món massa “normal” (guerres, pobressa, fam, violència, etc) ja cal que existeixin persones “norbien” com diu L.E.Aute, per millorar la convivència, ajudar a viure en pau, resoldre conflictes i fer un món diferent i habitable. En Pau era un d’aquests i ahir al Castell, s’en podien veure molts més.
Gràcies de nou i…Pau (pau) en el cor, amics!!!!

Enviat per Joan Barrios 06 Ago 2005, 20:05

 

Va ser una trobada molt emotiva. Mai oblidarem una abraçada a tots totes.

Enviat per Encarna i Bartomeu 07 Ago 2005, 13:25

 

Se que sóc egoista ja que preferiria que estiguessis aquí, i si, estic trista. Però aquest nus que ara se’m fa a la gola quan penso en tu es transforma en un somriure als llavis recordant tots els moments compartits.

No et dic adéu i m’acomiado de tu ja que sempre estaràs aquí, molt a prop.

Enviat per alba 08 Ago 2005, 12:32

 

Hola amics i companys, va ser una trobada molt emotiva, plena de sentiments, ilusions compartides, etc.. La veritat és que no tinc paraules per descriure el què en aquell moment vaig sentir. Forever Pau.

Enviat per Aleida 08 Ago 2005, 16:42

 

Gràcies Pau per aquest generós esclat de vida que deixes darrera teu. Faré germinar la teva llavor dia a dia, pas a pas. Gràcies per fer-nos millors amb el teu sublim record. A reveure!

Enviat per David 08 Ago 2005, 17:51

 

Et vaig coneixer de resquitllada,ets amic i company de universitat i de pis del meu germà Marc! Les vegades que havies vingut a dinar a casa els teus ulls deien molt de tu. La veritat el divendres al castell tu erets en cada una de les persones que va pujar al escenari a parlar! en cada llagrima, cada suspir en cada brisa d’aire que ens fregaba es respiraba la teva vitalitat i la teva energia, ganes de viure….
Has arrelat molt fort en el cor de la gent que et coneixia i t’estimaba, igual de fort estara el teu record arrelat en els nostres cors!!
Marxem amb Pau, Pau en els cors!!

Enviat per jèssica serra 08 Ago 2005, 20:23

 

Envejo la teva empenta i fortaleza que sempre has demostrat! sé que siguis on siguis seguiràs lluitant com sempre vas fer per arribar al teu cim! d´un amic que no va tenir la sort de coneixet! una abraçada a tothom! especialment a tu Pau!

Enviat per Ramon.P 08 Ago 2005, 21:09

 

Ja fa temps que no ens vèiem, l’últim cop va ser a Alp, ja fa massa temps. Diuen que les experiències de joventut i infància són les que marquen el caràcter de la gent, així doncs tu sempre formaràs part del meu caràcter i del meu record. Sempre quedaran les xerrades al parc de Saneja i les festes als Prats de la Cerdanya. Ànims a tots. El millor de tot es que en Pau ha despertat un record feliç a cadascun de nosaltres.

Enviat per Jordi 09 Ago 2005, 08:00

 

Mai no vaig parlar amb tu però et coneixia, el teu nom era present en aquesta bonica ciutat on vivim. Poques persones aconsegueixen un comiat tan emotiu i tan especial com el teu. Has deixat una emprempta que mai ningú no podrà esborrar. A tu Pau i a tots els teus familiars i amics: PAU AL COR.

Enviat per XAVI 09 Ago 2005, 16:54

 

Pau,que sàpigues que mai t´oblidaré, que mai t ho vaig dir de boca meva que per mi erets especial. Pau al món, Pau en el meu cor.

Enviat per una noia 09 Ago 2005, 18:54

 

Tot continua. Des del més quotidià fins el més improvitzat, però segueixo sense fer-me a la idea de que ja no et tornaré a veure.
És una sensació molt estranya, com si la meva persona estés estàtica mentre tot el del meu voltant continua girant…
Els moments que hem compartit els recordo amb un dolç somriure d’anyorança i orgull.
Gràcies per tot Pau.
Un petó i el més dolç dels meus somriures 🙂

Síl

Enviat per Síl 10 Ago 2005, 18:00

 

Una nit d’estiu vaig rebre una trucada, era d’una veu amiga, però el to de veu era molt trist, una mala notícia m’havia de dir…
Em vaig quedar glaçada i és que, tot i que feia molt temps que no ens veiem, la mort d’un conegut sempre afecta i molt.
Gràcies pels moments viscuts a l’insti. No els oblidaré mai.
A reveure!

Enviat per Sandra 11 Ago 2005, 14:07

 

Avui m’han donat la tràgica notícia, tot i nomès coneixe’t de vista, m’ha afectat molt saber que una persona tant jove i plena de vida com tu ens ha deixat, de veritat que em sap molt de greu…
Ets d’aquelles persones que et trobaves a tot arreu, de festa, al viasport, per l’alternativa, i tot i que no ens haguessin presentat mai, et considerava un “conegut” més de Manresa. Nomès dir que no és més gran el que més espai ocupa, sinó el que més espai deixa quan s’en va. Ànims a la familia. El meu condòl més sincer

Enviat per Joan 11 Ago 2005, 18:31

 

Hola xicotet! Ja saps que jo no crec en Dèu… però sí en les energies i aquestes coses que fan que et senti encara entre nosaltres… em sap greu que aquesta energia no sigui prou forta per evitar que se m’escapin les llàgrimes quan penso en tu; sé que tu no ho vols això… i per això et demano perdó… però no ho puc evitar.
Una vegada una dona molt gran em va dir que l’important a la vida no és comptar els amics amb els dits, sinó trobar-los a tots junts quan tu ja no hi ets… ja ho vas veure: ens tindràs a tots SEMPRE AMB TU!!!
Ja ens trobarem… Gràcies per totes les vegades que no t’ho vaig dir. Molts petons,
Sònia

Enviat per sonia 12 Ago 2005, 14:12

No me lo creo… Nadie sino él puede saber realmente qué ocurre, pero yo pienso que está en un lugar mejor que nosotros, o que en todo caso está bien.
Para mí fue y es una persona increíble, de esas que al mirarla a los ojos te muestra el alma.
Me siento un poco frustrada porque la vida no nos dió la oportunidad de compartir mucho más. Quién sabe? a lo mejor nos vemos por allí, en lo alto de una montaña… O en otro sitio, más adelante en el tiempo…
Quisiera dar mi apoyo sincero a los más cercanos, ya que comprendo que ha dejado un vacío muy grande.
Gracias por todo. Te aprecio mucho y no te olvidaré,
Krisanghi

Enviat per Krisanghi 16 Ago 2005, 16:53

 

Moltes gràcies a tots! Sols afegir unes cites, tretes de la pàgina http://www.ressenya.net, que crec són del tot adequades per ell:
– s’han d’omplir els anys de vida, i no la vida d’anys;
– vençut és aquell que deixa de lluitar;
– si fas el que sempre has fet mai arribaràs més enllà d’on sempre has arribat;
– cada dia és tota una vida;
– no és tràgic morir fent allò que t’agrada.
Esperem que el seu record ens acompanyi sempre i sigui un estímul de vida i de fe en les persones.
Pau en el cor, amics

Enviat per Joan Barrios 16 Ago 2005, 17:37

 

als dos us vaig conèixer només la nit màgica de la patum, però no puc evitar sentir una tristor molt forta, tan per qui se’n va com per qui es queda. ho sento molt guillem.
una abraçada
mireia

Enviat per mireia 17 Ago 2005, 12:13

 

” Avui m’ he sorpres parlant sense el permis dels meus llavis, repasant el meu bocavulari s’ ha escapat una paraula que vaig perdre un dia. Aquesta paraula va per tu Pau per tot el que ens vas donar i ens vas ensenyar, pel teu somriure, la teva mirada, la teva manera de ser. Ja no hi ets aqui pero si en els nostres cors. Alla on estiguis,
GRACIES.

Enviat per M.Josep 19 Ago 2005, 02:47

 

Pau, sempre has tingut el privilegi de mirar el món des de l’alçada, des de llocs on gairebé ningú no ha arribat abans. Les teves “conquestes” serviran perquè només pensant en tu, tornis entre nosaltres i el teu record es mantingui viu.

Joan (Manresa)

Enviat per Joan 19 Ago 2005, 03:54

 

PRIMERA PART

…pau…
…com que t’agradaven les històries, els contes, te’n explicaré un, a cau d’orella, sense fer soroll:

Era a la muntanya, después de varis dies de ruta, cansat de la llarga jornada del dia, em vaig posar a somniar… somniava que… continavem la amb la màgia de la teva festa, i entre uns quanta dels presents, decidiem fer una animalada, i dedicar-te el cim del MontBlanc. Aixi, grapats de gent, des del més petit fins al més gran, ilusos com si ens disposessim a fer el coll baix, ens posavem a caminar.

Enviat per uri 23 Ago 2005, 21:01

 

SEGONA PART

Aquell dia, em sentia bé caminant, és com si, tingués la teva presència, la teva força… aixi que mica en mica, de les darreres posicions del nombrós grup de gent que també volia estar amb tu aquell dia, vaig passar a les primeres, arribant fins a l’ultim tram creient que primer de tots…
… tocant al cim, davant meu, vaig veure una silueta…i et vas girar, …eres tu! rient, partin-te la caixa de riure!… vem compartir, ens vam despedir, … i em vas explicar un secret: anaves carregat de cervesa per deixar-les al cim i desaparèixer, sense fer soroll, sense que ningú se’n adonés!

Així vas viure, sense fer soroll! Amb la saviesa dels savis, amb el cor dels generosos!

T’estimem pau! Compartir amb tu la vida ha estat un autèntic plaer!

Gràcies per ensenyar-nos a volar

Enviat per uri 23 Ago 2005, 21:00

 

com que si algo he apres aquests dies es que hi ha coses que no tenen paraules…
i si a la vida esta plena de simbolismes que et fan moure, suposo que el fet ja és aquest.
estic content i trist per tot però dema hi ha el correfoc. tapeu-vos
a disfrutar-se
willy

Enviat per willy 28 Ago 2005, 17:21

 

Tota manera, us llegiré un tros d’un escrit de Gabriel García Márquez que reflecteix molt bé el que ell ens voldria dir.

…Cert és que sempre queda un demà, però per si m’equivoco i avui és tot el que ens queda, m’agradaria dir-vos que mai us oblidaré.
El demà no el té assegurat ningú, sigui jove o vell. Avui pot ser el darrer dia de la teva vida. Per aixó no esperis més, actua avui, ja que lamentaràs el dia que no et vas prendre temps per un somriure, una abraçada, un petó…i vas estar massa ocupat per concedir un desig als teus.
Tingues als que estimes aprop teu, diguel’s-hi el molt que els necessites, tracta’ls bé, pren-te temps per dir “ho sento”, “perdona”, “si us plau”, “gràcies” i totes les paraules tendres que sàpigues.
Ningú et recordarà pels teus pensaments secrets. Demana a Déu la força i la saviesa per expressar-los. Demostra als teus amics i éssers estimats el molt que t’importen cada dia.

GRÀCIES, PAU EN EL COR

Enviat per Joan Barrios 28 Ago 2005, 19:33

 

Ens van presentar una nit de correfoc, ja fa uns anys,
els nostres camins s’unien en una ciutat nova,
amb nous amics, noves experiències i nous aprenentatges.

Et vaig anar coneixent i descobrint la llum que portaves dintre.
Sempre has desprès tanta Vida, Pau.
He donat sempre les gràcies que el “destí” em portés al teu costat,
perquè em vas fer créixer i descobrir l’autenticitat de Viure.

Des de llavors, d’alguna manera o altra,
sempre hem estat a prop un de l’altre.

L’últim dia que vam quedar el recordo especial,
ens va passar la tarda volant,
vaig sentir la teva energia i vaig veure els teus ulls brillar.

Tot i la buidor que sento en la teva absència
et portaré sempre en el meu cor.

Però sé que algun dia ens trobarem, Guerrer de la Llum,
en el cim d’alguna muntanya, o enfilats en algun arbre.

A reveure.

Alba

Enviat per Alba 29 Ago 2005, 16:35

 

sota el foc de Xàldiga, ballant al ritme dels cavalls del vent que ens mostraven el camí, sentint l’escalfor del foc al clatell i la melodia de la música que omplia cada plaça del casc antic de Manresa…
Avui estic trista perquè et trobo a faltar Pau, m’agradaria tant una abraçada d’aquelles que gairebé fan mal!
Aquests dies miro molt el cel, passejant per les estrelles que poc a poc vaig fent amigues meves…i t’imagino també passejant per la via làctia prop del Cigne, símbol de la grandesa i la importància de l’amistat, molt pendent de l’Àguila i a voltes cavalcant sobre el Cavall alat…
No tinc respostes per moltes preguntes que em faig, només sé que intentaré viure cada moment amb la intensitat que prometia cadascuna de les nostres trobades, i quan la tristesa m’encongeixi el cor buscaré el coratge per trobar el camí…
T’estimo amic, una abraçada mogollón de forta!
Laura

Enviat per Laura 30 Ago 2005, 13:30

 

Hola Pau,

M’agradaria ser més espontani, però el meu cap no és capaç d’ordenar i d’escriure el bat i bull de sensacions.
Realment no me n’havia adonat que fossis tan savi (tal com sí que havia apuntat un amic teu). Diuen que la saviesa també és el capteniment assenyat dels afers de la vida quotidiana. I la saviesa que he pogut copçar és una saviesa en els coneixements vitals, en coneixements que per aprendre’ls no tens més remei que viure’ls.Viure’ls escalant, fent una birra, al búlder, sopant, etc. Coneixements que, si no tens temps per tu mateix, no te n’adones que et fan progressar com a persona. D’això tu i el teu germà en sabeu un niu.
Dono gràcies per poder haver compartit estones de la vida quotidiana amb tu, Pau. M’has fet créixer més del què em pensava.
Ah! És veritat… amb la Cristina anirem a la “bode”, suposo que no ho dubtaves, oi?

Roger Campru

Enviat per Roger Campru 30 Ago 2005, 16:59

 

Pau.

Absència.
Absència, absència, absència.
Maleïda buidor.
Ràbia.
Ràbia i impotència.
Dolor.
Maleït monstre bramador.
Esfereeix la natura
quan enceta la seva
dansa macabra.
Eixordadora remor
que omple de trasbals
el cap i el cor.
Silenci . . .
Silenci, silenci, silenci.
I un vent innocent
escombra, pulcrament,
l’escenari de la tragèdia.
Un ventijol suau
que torna a la natura
la seva pau.
Pau, Pau, Pau.
Pau.
pere28/07/05

Enviat per Pere Camprubí 30 Ago 2005, 20:40

 

Els dies van passant, pero crec que jo no em moc. Estic inmóvil, observant. Veig a la gent passar. I jo només miro. Et busco. Tinc la certesa que estas per aquí. Qui sino va fer que la pluja aguantes a un cop acabada la Mostra? Tu sabies la dedicació que hi havien posat… mentres erem a l’Alternativa, t’imaginava caminant pel nostre voltant, abraçant a la gent que et necesitava… Crec que aquella nit vam sentir una escalfor en algun moment o altre, i segur que eres tu. Gracies per tot el que em vas donar, i gracies per tot el que estic rebent.
Mai t’oblidaré. Mai.

Enviat per Dianna 31 Ago 2005, 11:42

 

Quan un marxa, ja sigui difinitivament, o nomès per un temps, el mès fàcil es dir coses bones, i en el teu cas no es difil.
Recordes aquell estiu del 2000, tantes tardes sense fotre res, bé si xerrar molt, aixó es el que feiem, i des de llavors, com sempre, ens varem quedar amb la part mès eixalevrada de la parella, el guillem. Tu passaves de tant en tant, et penjaves al “roco”, per passar l’estona, xerravem de res en concret, animaves al willy per les opos, etc…
Recordo l’ultima nit que ens varem estar junts, asseguts allà al “nuria”, nosaltres sopant i tu i el willy, allà xerrant amb mi. No xerravem de res en concret, bè si, de Patum, i de com t’anava per mollet. Aquella patum, aquella nit de dijous i aquell…, va ser el nostre ultim tirabol. Gràcies per tot i fins la propera.

Enviat per anonim 01 Set 2005, 00:39

 

Impotent i espantada és com em sento.
És difícil escriure´t x dir-te el k et voldria k sabéssis. I fa estona k vaig escrivint frases i les vaig borrant, per això espero k d’alguna manera sàpigues k t’estimo.
Al ser més gran k jo eres km un ídol. T’admirava, i sempre t’admiraré.
Envejo els k et van tenir més a prop k jo, km també em deuen envejar els k no et van conèixer.
No erem familiars directes però cada cop que recordo els moments k vaig estar amb tu… no els oblidaré mai. No et podries imaginar com em sento de privilegiada per haver viscut moments de la meva vida amb tu.
A tu Guillem, dir-te k tmb t’admiro, la teva força, sempre lluitant, fent de la seva memòra el k creus k ell hagués volgut amb tota la teva energia.
Endavant, i força.

Enviat per – 02 Set 2005, 23:10

 

D’ença del moment que vaig tenir coneixement del teu accident vaig sentir molta tristesa per tu i per les persones que t’estimen.
El dia de la teva despedida no l’oblidaré mai.Tanamateix, a pesar de la immensa tristesa que m’embargava vaig sentir molta pau.Em vaig adonar que, malgrat que erets molt jove, havies viscut molt, havies estimat molt, havies donat molt,havies pogut dur a terme molts somnis,havies fet el que t’havies proposat….molt més que moltes persones que viuran cent anys.
Sempre he pensat que sí el dia que em mori la gent que m’envolta creu que li he aportat quelcom , haura valgut la pena, Tú, ho has aconseguit i amb escreix.
També , veien als teus pares i germans vaig constatar que no era casualitat la teva forma de ser i d’encarar la vida.
Et puc assegurar que ets un model per mi i pels meus fills.
Sortosament , com va dir el teu pare hi havia molts Paus en la teva festa.
Sempre et/us portaré al cor.
Gràcies per la teva forma de ser

Enviat per M. Rosa 06 Set 2005, 00:57

 

Pau, sempre seras entre nosaltres perquè t’has sapigut guanyar l’amor de tots els que t’envolten.
Tots aquests escrits ho diuen tot: has estat un bon amic dels teus amics, has lluitat pel que volies, has tingut clars els teus ideals i els has intentat seguir per fer un món una mica més just.
Sento que les nostres vides no s’acostessin una mica més.
Gràcies per tot el que ens vas i ens continues ensenyant.
Hem de seguir estimant i buscant el camí que porta el teu nom: Pau.

Enviat per Ariadna 10 Set 2005, 14:57

 

No és l’important el què està escrit, sinó el sentiment viscut en cada un dels moments.

Síl

Enviat per Sílvia 16 Set 2005, 15:34

 

Estar a Sudamèrica m’apropa a tu.
Recordo les aventures que m’explicaves i et veig visquen-les.
El mate, el dulce de leche, el parlar dolç i candenciós dels argentins que hem trobat al Sud del Brasil, la humitat que se’t fica a dins, l’exuberància tropical …
A estones, la incredulitat i el dolor van donant pas a la serenitat i a la pau, una presencia constant a la inmediatesa dels sentits.
Una presència que ens recorda que s’ha de viure avui i aquí, sense por.
A les catarates d’Iguaçú el vostre sonriure, el teu i el del Teixi, estaven allà al mig de les gotes d’aigua que saltaven i brillaven.
Aquí al Brasil, tant lluny de casa, tinc la sensació que ens vetlles com un àngel de la guarda.

Gràcies per tot el que m’has donat i segueixes donant-me.
T’estimo Pau.

Nuri

Enviat per Núria Bosch 19 Set 2005, 17:30

 

Des de Grifone volem fer arribar el nostre condol més sentit a David Teixidó i a Guillem Barrios i famílies per a la tràgica desaparició de Xavi i Pau.
Tothom que viu la muntanya sap que es poden produir fets com aquest i s’ha d’aprendre a conviure-hi. Això ens ensenyen.
Ells ho sabien, els havíem coneguts: eren experts i prou assenyats.
Però el dolor per els que quedem és sempre molt fort. A vegades el preu dels somnis és massa alt.
Els recordem.

Enviat per Grifone 23 Set 2005, 15:42

 

Tinc tantes paraules gravades entre rialles! Tinc tantes mirades que ho volien dit tot, que se’m va molt difícil desprendre’m de tu, Pau. Jo diria que encara veig el teu somriure brillar en els meus ulls cada cop que se’m entelen i se’m fa aquest nus a la gola. I potser és egoïsme, però jo encara crec que ets aquí, amb mi, i que quant això em passa, m’agafes la cara amb les dues mans em mires fixament i aconsegueixes fer-me riure amb alguna sortida de les teves.

Jo no et dic adéu perquè no m’agraden les despedides, perquè sé que ho hi ha un per sempre, i perquè sé que la força que tenies a dins no s’ha perdut i deu ser per aquí o en algun lloc o altre …

Intento posar lletres a moltes sensacions que no surten a cap manual, però creu-me, mai una persona com tu havia transmès tant i havia produït els efectes que ha tingut conèixe’t per noséquantes persones que han tingut aquesta sort.

Per això i més, merci Pau.

Fins després….

txell

Enviat per txell 28 Set 2005, 18:26

 

Sento haver trigat en escriure.. aquesta frase segurament ja te l’havia dit moltes vegades, i tu a mi, però no ens importava. Poques persones saben destriar les coses bones i importants i fer-ne un objectiu de vida. Però tu ho vas aconseguir: hi veies a través de la boira de la monotonia, trobaves el camí més bonic entre totes les vies, i sempre intentaves somriure a la vida, posés com es posés, doncs per què no?

Enviat per txell 28 Set 2005, 18:26

 

Hola Pau; sols et vull donar les gracies, per ajudar-me a trobar quina és la veritable realitat de les coses. Moltes gracies, ara més que mai gaudeixo de la simplicitat. Moltes gracies Pau.

Enviat per Dianna 11 Oct 2005, 00:16

 

Estimat Pau,

És tan trist pensar que ja no ets amb nosaltres.

El Bernat, pobre nano, quan em veu plorar em diu que faci veure que no ha passat; potser sí que té raó. Potser ara hem d’aprendre a viure construïnt el teu record, sabent que ara no ets amb nosaltres sinó en nosaltres.

Gràcies

Lali

Una forta abraçada a tots els que heu anat deixant missatges; la tristor compartida es paeix millor.

Enviat per Eulàlia Bosch 11 Oct 2005, 14:49

 

Molts cops a la nit miro les estrelles, i em pregunto en quina d’elles la teva ànima hi deu estar descansant..
El dolor no s’alleuja, simplement es va fent cada dia més familiar i quotidià. Pesa, i tothom el té present. I, almenys per mi, el silenci sembla ser el crit sord més adequat per procurar comprendre-ho tot una mica.
Se’t troba a faltar, Pau, i no saps com.. Per les persones que tenies més properes costa molt reorganitzar la vida i recol·locar-se altre cop, sense tu. Tot i amb això, estan lluitant com uns campeons.
Si una cosa em calma una mica és el pensar que estàs bé. De fet n’estic convençuda. Sé que algú t’haurà orientat en aquest camí nou, i que ara i per sempre hi haurà qui cuidarà de tu.
Una abraçada molt i molt forta.
Fins sempre, Pau

Núria

Enviat per Núria F. 13 Oct 2005, 13:15

 

Si puguéssim contar les persones k guarden el teu record… de dia el conservem i de nit el parim.
N’hi ha k es preocupen x si estàs bé, altres perquè et troben a faltar, per si ens recordes, perquè t’estimem.
Tanta gent a qui li ha quedat un buit, i a qui vas omplir tant.
Ets a tants caps k et recorden, a tants ulls k et veuen, a tantes orelles k encara et senten, a tantes mans k et token, a tants aires k duen la teva olor, a tants cors k t’estimen…
Les lletres del teu nom em fan sentir tantes coses, pero desgraciadament crec k ncara no sé k volen dir.
De mica en mica ens anirem a costumant a substituïr les llàgrimes i els sanglots per somriures i honor per haver pogut estar al teu costat
M’agradaria transmetre’t això amb una mirada. És difícil escriure’t i deixar constancia del k sentim, però em kdo una mica més trankila fent-ho.
Un petò molt gran!

Enviat per – 23 Oct 2005, 21:20

 

Aquest matí, en el recordatori d’una veïna de tota la vida, que va morir dimarts, hem llegit un text, molt bonic, que ens ha fet pensar en tu, Pau i en com conviure amb la teva absència.

El text és de Charles Péguy, i diu així:

“La mort no és res: jo tan sols sóc a l’altre costat.
Jo sóc jo, vosaltres sou vosaltres.
El que he estat per vosaltres, ho seré sempre.
Anomeneu-me pel nom que sempre m’heu anomenat.
Parleu com sempre ho heu fet; no empreu pas un to diferent, ni solemne, ni trist.
Continueu rient del que ens rèiem junts.
Reseu, somrieu, penseu en mi.

Enviat per Esteve i Mercè 26 Oct 2005, 20:17

 

i el text segueix…

Que el meu nom sigui pronunciat a casa vostra com sempre s’ha fet, sense èmfasi ni angoixa.
La vida significa el que sempre ha significat, l’eix és el que sempre ha estat, el fil no s’ha tallat.
Per què estar fora del vostre pensament, simplement perquè sóc fora de la vostra vida?
Jo espero.
Jo no sóc pas lluny.
Just a l’altre costat del camí.”

Estem segurs que t’agradaria que féssim això, que ens comportéssim així, encara que no ens és fàcil. La pèrdua d’un ésser estimat no és un fet que sapiguem encaixar fàcilment, amb encert, però ens hi esforçarem.

Un petó molt fort, Pau!

Esteve i Mercè

Enviat per Esteve i Mercè 26 Oct 2005, 20:19

 

Moltes gràcies per penjar aquí la carta del Pau i compartir-la amb tots nosaltres.
Des que el Pau ens va deixar (físicament, com diu ell a la carta) que en gairebé totes les decisions que he pres sobre la meva vida penso en moltes de les coses que diu aquesta carta i que reflecteixen la seva manera de viure intensament la vida. Moltes gràcies, Pau

Enviat per mireia 08 Nov 2005, 10:43

 

Poder llegir aquesta carta, et fa veure la vida d’una manera molt diferent. Dono les gràcies per haver-te conegut i poder haver sentit la teva força i energia en els moments un pel incomprensibles. La teva manera de veure les coses des del cim d’aquesta muntanya interior a molta gent li agradaria estar-hi i si pogués amb la teva dolça companyia. En el silenci i en la bogeria sempre estràs amb nosaltres.

Enviat per joana 08 Nov 2005, 18:21

15 d’octubre del 2005

Un dia com qualsevol altre.
Un dia com qualsevol altre a la vida d’algunes persones.
De la seva no.
Ha deixat el seu fill en aquest gran riu.
El més gran.
El de més llarga vida.
I diuen, de vida molt intensa.
Com tots deixarà les seves aigües al mar.
Jo només els acompanyo. Tinc el goig de poder acompanyar una amiga.
Encara que només sigui en un mar de llàgrimes.

Riu Amazones
després d’Almeirin

Enviat per Ágata 11 Nov 2005, 21:37

 

m’agrada que estiguis de pas pel gran riu, però ja saps que serà poc temps, de fet hores d’ara ja deus ser a l’Atlàntic i d’aquí poc tornaràs allà on més t’agrada estar, a la muntanya, a totes les muntanyes, és el què té convertir-se en aigua, coneixes el cicle tan bé com jo, passa-t’ho bé,
un petò,
Amada

Enviat per Amada 16 Nov 2005, 09:38

 

Acabo de llegir la teva carta i… m’he quedat sense paraules… tota una lliçó de maduresa de la que n’hauríem d’aprendre tots.
Sabies perfectament com volies viure la vida i vas triar d’acord amb els teus ideals. I el que és més important, vas triar amb total llibertat. La muntanya era la teva vida i, paradoxes del destí, també ha estat el que te l’ha treta. La teva vida ha estat curta, però l’has viscuda intensament, del primer a l’últim dia.
És ben curiosa la barreja de sentiments que tinc ara mateix. Sé que no t’hauria agradat, però no he pogut evitar que em caiguessin les llàgrimes mentre llegia la carta. Malgrat això, malgrat la tristesa i el dolor, també m’has despertat un altre sentiment.
M’has fet agafar moltes ganes de viure, de viure intensament, disfrutant de cada moment, disfrutant de la gent que t’estimes i, el que és més important, triar una vida que t’ompli.
Elisabet

Enviat per Elisabet 16 Nov 2005, 21:33

 

No sabem quant de temps serem aquí. Potser hi serem 80 anys o potser no. Aquesta és la gran incògnita. I de vegades, no ens adonem fins a quin punt donem una importància desmesurada a coses massa trivials i no donem prou importància a les coses que realment en tenen…
Quan es va morir el meu avi, vaig escriure unes paraules. Ara vull que unes quantes d’aquestes paraules també siguin teves:
“…has marxat i nosaltres seguim aquí. A partir d’ara comença una nova etapa, una etapa en què no et podrem veure, però et podrem imaginar; no et podrem parlar, però et podrem sentir. I quan vulguem recordar-te, només caldrà que mirem al cel. Cadascú triarà una estrella. I allà hi seràs tu, observant-nos i estimant-nos, com sempre has fet…”
Un petonàs molt fort, estiguis on estiguis. A reveure guapíssim!!!
Elisabet

Enviat per Elisabet 16 Nov 2005, 21:34

 

perdó? increïble.
perdó a tu, Pau. Mil perdons. Per no saber viure més com tu ho feies; per no saber desependre’m d’aquest sentiment de tristesa tant profunda. Tu no ho hauries volgut.. ja veus… res de perdó; ens has donat molt, moltíssim. Només desitjaria poder-ho aprofitar tot.
Fins aviat, Pau

Enviat per fàtima 20 Nov 2005, 00:09

 

Ahir mentre anava amb el cotxe vaig escoltar una canço que em va fer pensar en tu Pau i en tots aquells que estaven més prop teu. Diu així: “Cuando veas una estrella fugaz guardala en tu corazón, es el alma de aquel que consiguió dar a los suyos su amor. Cuando oigas un niño preguntar porque el sol viene y se va, dile porque en esta vida no hay luz sin oscuridad.”
En el fons sabia que estaves bé, però després de llegir diverses vegades la teva carta, n’estic convençuda. Suposo que no cal dir-ho, però, siguis l’estel que siguis, cuida dels que has deixat aquí i que encara sentim dolor per no tenir-te físicament entre nosaltres.
Una abraçada.

Enviat per X 22 Nov 2005, 14:32

 

Ja fa temps de la trobada de tots els que et coneixiem a Puigterrà. Sens dubte, una “festa” com et mereixies. Ara que miro enrere, i he tornat a llegir els comentaris i records de la teva gent, no he pogut evitar emocionar-me. És increïble lo molt que has marcat en la vida de la gent. Serà per algo…

No vull dir-te adéu, nomès fins aviat…

FINS SEMPRE, PAU

Enviat per Montse 26 Nov 2005, 11:04

 

que ràpid i que lent que passa el temps… quatre mesos i encara no me fet la idea de tot plegat… Costa recordar-te sense aquell nus a la gola, aquell record dolç i amarg a la vegada. Tots compartim el dia a dia amb tu, amb el teu record, i malgrat que sabem el que voldries, costa acceptar no poder tenir una altra abraçada.
I dins de la tristo apareixen coses bones, estar amb tu m’ensenya a distingir les coses realment importants de la vida. Un petó

Enviat per a 27 Nov 2005, 21:17

 

Despres d’uns dies, d’unes hores , d’uns minuts………….tan sols ara em veig capaç d’escriure…..passant fotos, et reconec la mirada, aquella mirada brillant…….que despren alegria , aquella mirada……….. la TEVA mirada Pau.
Encara que no t’ho sembli aquesta mirada ens ha “encomanat” moltes coses, molts missatges, moltes alegries, molts projectes……

Mirant el cel he vist aquella mirada, he vist aquella estrella ……he notat la teva força……

Gràcies Pau.

Enviat per San 28 Nov 2005, 19:50

 

fins ara no e tingut el soficient valor d’escriure!!!o e intentat milers de cops pero era impossible!!!Crec k ara es el moment:els dies van passant i la gent diu k el temps ho cura tot!!!jo i creia pero m’estic adonant k es impossible!!!!Mil records,mil moments,mil sensacions,mil experiencies,mil persones,mil entorns,mil coses,mil moscades fan recordar-me de tu i no ho puc evitar i posar-me a plorar.
Es molt difícil oblidar-te, tampoc o vull fer!tu vas ser ki em va ensenyar a pujar una muntanya assegurada amb una corda, i em vas ensenyar moltes coses!!!personals i de la vida!
per aixo nomes et puc donar les gràcies x tot el k m’has donat i ens has donat a tots!!!
un peto molt gran pau, et porto dins meu!
anna

Enviat per anna 09 Des 2005, 21:28

 

Es el segon cop que faig unes ratlles, dons amb les primeres neus, he anat a la muntanya, i mentres pujava amb els esquis, el meu pensament va tornar cap en Pau, la neu, el vent,l’horitzo llunya d’altres cims, i el pensament de tu, Pau , va passant el temps, pero sempre tinc un raconet que hi ets.

Enviat per ramon 10 Des 2005, 11:18

 

Passen els dies i et sento molt a prop, amb la teva ànima acompanyant-nos i eixugant-nos les llàgrimes. Penso molt en tu i et parlo, a vegades. Tenir-te aquí dins, sentir-te present fa que la teva absència em sigui més suportable. Una abraçada forta i llarga, Pau, amb tota la meva ànima.

Enviat per M 12 Des 2005, 19:23

 

Ja fa uns mesos vas marxar però pels que t’estimem ets present cada dia, a cada pas. Encara que no em sentis et parlo, un silenci, se que m’escoltes. Cada dia et dono les gràcies per haver viscut moments junts. La teva força és el motor per continuar avançant. Gràcies de tot cor un cop més.
Una eterna abraçada

Enviat per In 19 Des 2005, 23:23

 

Porto temps visitant i llegint aquest blog. sincerament, jo no t’he conegut gaire, en realitat t’estic coneixent més ara que no hi ets que les poques vegades que ens hem vist en aquests macrodinars familiars.
Per tot el que estic llegint aquí, només dir-te que m’hagués agradat conèixe’t, i que el model de vida que seguies és exemplar feies allò que t’agradava i quan sabies que podies fer-ho.
També he llegit la teva carta i realment, crec que tens tota la raó en que no hem de perdre aquesta energia que ens fa viure.

Una abraçada, Pola

Enviat per Pola 21 Des 2005, 13:39

 

Bon Nadal Pau, i també a tots els que mireu la pàgina.

Un petó

Enviat per a 24 Des 2005, 23:21

 

eiss, ja he escrit alguns altres cops i avui ho vull tornar a fer encara que només sigui per
dir-te Bon Nadal.

Enviat per – 25 Des 2005, 16:29

 

Vacances de Nadal. Torno a Manresa. Últim cop que hi vaig ser va ser quan et vam dir adéu. Llavors vaig tenir una setmana per pair-ho.
Quan sóc lluny de Manresa la teva desaparició no em causa dolor, ja hi estava acostumada a no veure’t sovint… Però aquests dies a Manresa m’he adonat que alguna cosa faltava, eres tu Pau. T’he trobat a faltar, a tu, a aquells cafès, sortides, sopars espontanis amb caràcter sempre festiu, tot i que també plens de reflexions sobre la vida i la manera de viure-la.
Que guapo que ha sigut haver compartit aquests moments amb tu i sobretot aquesta filosofia de viure que tan bé descrius en la teva carta. Seguirem endavant i no ens deixarem apagar mai!!!
Un petó.

Enviat per Núria BC 08 Gen 2006, 16:48

 

….ai pau….pau…. quin somriure!!!!!!!

Enviat per uri 18 Gen 2006, 00:07

 

Han anat passant els dies, i sembla que tot estigui igual. Igual d’estrany que fa dues setmanes, igual de surrealista que fa 5 mesos…
Si t’he de ser sincera, no hi ha dia que no pensi en tu. A vegades és tan sols una imatge que em porta el teu record, potser la lletra d’una cançó, el so d’una melodia, o tan sols veure el color vermellós del cel quan surt el sol. Una sensació ambigua m’invaeix quan et recordo: cauen llàgrimes, però a la vegada neix en mi un tímid somriure.
Mai t’oblidaré, Pau, mai…
Segueix conservant aquesta valentia i gràcies per seguir ensenyant-nos coses encara ara.
Una abraçada molt forta, de tot cor.
Núria

Enviat per Núria F. 19 Gen 2006, 19:46

 

Potser ara es el moment, penso sovint en tu, i com mare que sóc ,també en la teva mare,Qué dur deu ser estimar quan no tens al costat a qui estimes!Pau,no estás sol allá on siguis, poc a poc anirem pujant amb tots els que ya sou en la dimensio desconeguda no sabem ni quan ni de quina manera, tan de bo que tothom ho faci preparat com tu que ha sapigut viure i tot i no estant amb nosaltres segueixes present. Ets una estrella que ra tens al costat al tiet Albert,les estrelles brillen de dia i de nit encara que no les veiem no deixeu de brillar els que mirem al cel necesitem saber que hi sou per sempre mes.

Enviat per Carme 21 Gen 2006, 19:38

 

Ahir, fent pessigolles als núvols vaig sentir-te amb mi. Amagat entremig del cel, el caliu del teu somriure em donà l’empenta que em calia.
Gràcies 😉

Enviat per Montse 21 Gen 2006, 20:34

 

Avui fa sis mesos, mig any.
El 23 de juliol tu i el Teixí vau deixar el vostre cos entre la neu dels Alps per marxar cap un estel molt llunyà.
Et trobo a faltar Pau.
Gràcies per tot el que m’has donat. He descobert que la vida s’ha de viure intensament i això intento fer.
Una abraçada en l’espai.

Enviat per Núria Bosch 23 Gen 2006, 13:56

 

Ahir et vaig sentir amb mi, et vaig abraçar i ens vam kedar mirant. El meu fisic era a ksa po només et veia a tu, de cop tot es va confondre, el llum de la mava tauleta, la neu, els teus ulls…

kom es va dir en el comiat:
“En algun lloc de muntanya, a kualsevol lloc del mon, les banderoles de nació, els cavalls del vent, van tremolar amb una força especial”

de la mateixa manera k tremolem en pensar en tu i en totes les coses k ens as ensenyat i k kontinues ensenyant-nos.
Gàcies!
Vagi bé.

Enviat per – 23 Gen 2006, 15:01

 

avui fa 6 mesos
la gent em pregunta per tu
alguns li explico q no et veuran més
alguns no ser si saben res
en tot cas és igual
fem el que podem
i al final ja en parlarem/an..
mentrestant et recordo per tot
i la gent també, ja ho veus..
en tot cas pokito a poko
calma i tranquil·litat
peta, algo de música i escriure a la sortida del sol
un món de terra i mar
un món sense tu que apretar per dins com deies..
quan em pregunto per tu i et rocordo,
l’aire enrarit costa de respirar
i suposo que com deia la Ross al final sempre ens acabem consolant..
fer les coses es la base, tonteries i miracles a Lourdes (de passada a Gavernie) que allà es dediquen a això..
q això és la vida real..
i allunyar la ignorància
què dir-te?
com un savi va dir, hi ha coses que no tenen paraules.. i moltes són importants
per tant..
bon dia al Xavi i al tiet..
Passa-ho bé

Enviat per willy 23 Gen 2006, 19:08

 

ahir sis mesos, avui sis mesos i un dia,…, i dos, …, i tres,… el so surt i es torna a pondre, el fred arriba però aviat la primavera serà aquí… el dies passen i la vida continua… coses noves, projectes, esperances,… i entre el ritme del dia a dia,…, sempre hi ets….

Enviat per a 24 Gen 2006, 18:40

 

Es el primera vegada que escric, no ser perqué avui però sempre hi ha un dia.Con diu la Nuria ja fa 6 mesos. Es curiós que com més pasen els dies més imatges i situacions viscudes amb tu em venen al cap. Quan pasen les vius i prou, ara recordo quants sopars a la cuina de casa amb els “petits” i el Guillem xerrant de mil coses, quantes baralles entre tots quatre “de petits”, tantes xerrades vas tenir amb l’Arnau i el Ferran…,
sempre content. Bé era una situació que de petits tots quatre a vegades era agobiant, però com més grans heu sigut tots quatre, la complicitat que tenieu i les vivències viscudes tots sis eran exrtraordinaries. Gràcies per tot el que vas aportar a casa nostra, el que ens vas ensenyar amb la teva manera de ser.
Sempre t’he estimat com un fill, igual que al Guillem, i realment et trobo molt a faltar.
T’estimo Pau i et porto dins del cor cada dia.

Enviat per Mercè 25 Gen 2006, 13:21

 

Hola Pau, feia dies que volia parlar-te.
Aqui les coses, com ja saps, “van”. Alguns dies amb moltes ganes de menjar-te el món i d’altres amb la conformitat com a bandera.
Sembla mentida que hagin passat sis mesos. Passen els dies i et tinc present, tan o més que el primer dia que vas agafar un altre camí de tornada a casa.
Jo soc de les que pensa que et tornarem a veure. I tinc ganes de tornar-te a veure, i de tornar a veure el somriure d’algunes persones…
Mentres faré vida, intentaré esforçar-me més i lluitar pel que penso i sento. I estimar.
Bé, fins la proxima.
Cuida’t

Enviat per Dianna 26 Gen 2006, 15:29

 

Jo, no sé ben bé que dirte, però, merci per tot, i que ja m’enrecordo de tu, sobretot quan torno cap als Alps, ja hi he anat tres vegades des d’aleshores, i, hi ets omnipresent, allí dalt, allí, i dins meu. Però, sobretot voldria enviar forces a tots, i sobretot al Guillem, que fan dues setmanes, em va dedicar 5 bons dies, allí, prop de les muntanyes, per tots, una definició de concentració:
“A base de probar y entrenar, desarrollé mi propio estilo de meditación activa. En ciertas vías logré un estado mental de conexión mística con la montaña tan fuerte, que sabia que no podía fallar o cometer errores. Podía leer la mente de mi compañero. La gravedad no me afectava. En esos días me perdía a mi mismo. Yo me convertia en montaña. Fue entonces cuando hice mis mejores vías.” -Mark F. Twight-
Òscar.

Enviat per Òscar 14 Feb 2006, 23:00

 

No hem sembla que faci tant, desde llavors hem parlat força en moments de risc, de satisfacció i de dubte… et tinc present amb mi, però anyoro fer coses amb tu.

Merci per moltes coses i per les forces.

Enviat per Victor 15 Feb 2006, 12:09

 

Fa poc vaig tornar sominar amb tú i al dematí em vaig despertar contenta per l’estoneta de retrobar-te. Encara se’m fa extranya aquella cridada enmig de l’estiu parlant de pau i allau. Uf! Sort que et vaig poder conèixer la darrera vegada que ens vam veure. A partir d’allà ja fores llum per a mí. Quan vaig llegir la teva carta….bé,…. me vaig emocionar tant que vares passar a ser una estrella.
Gràcies per haver-hi estat i haver viscut amb tanta intensitat.
Seguiré dient-li a les muntanyes la sort que hem tengut de trobar-te en el camí.

Enviat per lamarsalada 24 Feb 2006, 15:07

 

Hola Pau, avui es el primer cop que t’escric. No ser perque ha estat avui i no fa 6 mesos, la qüestió es que avui he tingut necessitat de fer-ho. Saps, fa mes de 7 mesos que em van donar la noticia que et “quedaves” per sempre més allà d’alt, en aquella muntanya, en aquell lloc que tant estimaves; el primer moment quan m’ho van fer saber, no podia ni empassar la saliva, les cames em tremolaven, no volia creure el que estava sentin, no entenia el perque, perque tú,perque aquell dia,… tantes van ser les preguntes que em vaig fer…. i totes sense resposta. Passaven els dies i intentava entendre, intentava ser forta davant de la nova situació, peró avui, m’adono del que jo, personalment he perdut, el meu amic PAU. Un amic, un molt bon amic, que fos el dia que fos, l’hora més intempestiva del dia, només havies de marcar el seu numero de telef i abans de despenjar-lo ja sabies que si el necessitaves el tindries allà, al teu costat, intentant transmetre’t tota la seva energia, energia positiva, el seu optimisme, la seva il·lusió, tot aquell entusiasme per fer les coses,… i son totes aquestes petites i grans coses que mentre les vaig tenir no les vaig valorar el suficient, i ara, avui, quan no les puc tenir, es el que em fa adonar que estàs en algun lloc, peró un lloc llunyà, on no podem veure’t ni sentir-te,…per mi sempre estaràs allà d’alt, en aquest indret on vas decidir quedar-te. Només vull dir-te que se’t troba molt a faltar, que hi ha dies que es fan realment durs, peró es llavors quan m’imagino que cada vegada que trepitji el cim d’una muntanya, sigui la que sigui, et tindrè no tant lluny, et sentiré una mica més aprop i aixó es l’unica forma que em dona energia, energia positiva per lluitar dia a dia.
Recordo totes i cadescuna de la paraules que m’havies repetit tantes i tantes vegades, GRÀCIES PAU!!!!

Enviat per RT 02 Mar 2006, 13:55

 

Els dies es comencen a allargar i la fredor de l’hivern va donant pas a les primeres granotes, les primeres arribades d’ocells i de mil papallones que ens ompliràn de color els propers mesos.

La vida és un regal i una oportunitat que té data de caducitat. Gràcies a tu ho vaig aprendre, valorar i lluitar per allò que vull en cada instant.

La natura no és perfecte, no és exacta.. Les espècies migradores sempre tornen al mateix lloc on han estat l’any anterior, dormen a la mateixa bassa que l’any passat, fan el niu en el mateix tronc d’arbre i van a caçar en el mateix bosc de sempre. Però un cop passa l’estiu, algunes marxen i algunes tornen.

De la mateixa manera que els animals, hem de mirar-nos la vida com un bitllet que no sabem quant s’esgotarà… deixar-nos-hi la pell amb tot.

Merci per tot, Pau, potser no t’ho haguéssis immaginat mai, però per molts dels que escrivim i dels que no escrivim, ets un referent.

Enviat per txell 10 Mar 2006, 19:53

 

Estic treballant però a la vegada escoltant una música, de les que jo en dic per relaxar o pensar i m’han vingut ganes d’escriure. Per un moment ha sigut com si m’estiguessis mirant i somrient des d’allà on siguis. Hi ha moments que et noto aprop, i d’altres em costa pensar que no hi ets, però la vida continua. Es com si d’alguna manera ens envies la teva energia per seguir endavant.
Bé em torno a posar a treballar.
T’estimo molt.
Adeu .

Enviat per Mercè 20 Mar 2006, 11:05

 

hola Pau; la primavera ja ha arribat.
Amb els primers raigs de sol, comença un nou dia; com cada dia al despertar.
Els dies passen, els mesos passen, i el teu record cada dia hi és present.

un petó molt dolç

Síl

Enviat per Síl 04 Abr 2006, 16:34

 

passen els mesos i tots et trobem a faltar, et recordem i en un moment o altre cada dia pensem en tu,… i t’escribim,.., qui hagués dit que una pàgina web donés tan de si per tots nosaltres…

un petó

Enviat per a 12 Abr 2006, 14:36

 

Nou mesos i aquí estem, Pau.
La vida sembla que segueixi igual, però no.
Fins i tot la primavera ja no és com era abans. Potser sóc jo, però el sol ja no brilla amb aquella força, ni abraçada amb aquella escalfor… Tot està remogut i bastant desconegut. Els camins no son planers, les direccions no estan clares, els objectius estan desorientats…
Però quan a la nit miro les estrelles i dic pensaments en veu alta, estic convençuda que des d’alguna d’elles m’estàs escoltant. I saps? Aquesta energia que sento és la que m’ajuda a creure, i a saber que estàs bé…
Sé que siguis on siguis, sempre cuidaràs dels teus; i tu saps que aquí sempre hi haurà qui pensa en tu.
Una abraçada molt forta
Nu

Enviat per Núria F. 25 Abr 2006, 14:35

 

Aquests dies he estat rellegint el Petit Príncep… i he trobat unes línies que volia compartir…

“Els estels no són pas iguals per a tothom. Per als qui viatgen, els estels són guies. Per a altres no són altra cosa que petits llumets. Per als savis, els estels són problemes. Per al meu home de negocis, eren riquesa. Però totes aquestes menes d’estels són silenciosos. Tu, en canvi, tindràs una mena d’estels com ningú no té…
Quan miraràs el cel, a la nit, com que jo viuré en algun dels estels, com que hi riuré, per tu serà com si riguessin tots els estels. Tu tindràs estels que riuran!
I quan estaràs consolat (sempre acabem consolant-nos) estaràs content d’haver-me conegut. Seràs sempre el meu amic. Desitjaràs de riure amb mi. De vegades obriràs la finestra, perquè sí,… només per gust. I els teus amics es quedaran sorpresos de veure’t riure tot mirant el cel. I tu els diràs: Sí, els estels sempre em fan riure!!
I es pensaran que no estàs bé del cap. T’hauré fet una bona passada…”

Enviat per Anònim 28 Abr 2006, 09:09

 

Hi ha coses que no tenen paraules i algunes són importants però, a vegades, hi ha coses que no sabem expressar prou bé i, de cop, en un llibre, un article de premsa, una carta…i en el moment oportú, trobem alló que a nosaltres no ens surt.
“El Petit Princep” és una font inesgotable de pensaments. Feia temps que no el re-llegia i el comentari del dia 28 d’Abril m’ha fet tornar a agafar-lo.En acabar tenia els ulls molls: “Que n’és de misteriòs el païs de les llàgrimes!.
Núria, des que la Rosa em va avisar d’aquesta pàgina us he acompanyat de tant en tant i vosaltres a mí, “Sempre acabem consolant-nos”.
Deixeu-me que comparteixi amb vosaltres una altre frase que una persona propera va dedicar a un amic: “Benaurats els incansables en fer el bé a tots sense distincions, perqué ens deixaràn com a testament un mon millor.

Enviat per Paloma 04 Mai 2006, 16:47

 

Avui fa 27 anys que vas néixer, minuts abans que el teu germà.
Te’n recordes?
No ho vas tenir fàcil aquell dia!

Res no t’ha estat fàcil!
Però sempre, des de ben petit, has lluitat per tirar endavant qualsevol projecte que poguessis imaginar.
I en acabar-lo, ja tenies els cinc sentits en un altre.
La teva vida ha estat molt intensa.

La teva absència ens ha deixat un gran buit.
Passen els dies, els mesos, …
I quan sembla que costa més de tirar endavant ens arriba la teva energia i els colors són més vius, l’aire més net, el sol més càlid.

Gràcies per tot Pau

Enviat per Núria Bosch 08 Mai 2006, 08:08

 

siguis on siguis, et continuem portant entre nosaltres… i avui, com altres vegades, et recordarem, potser més intensament,… un petó

Enviat per a 08 Mai 2006, 09:53

 

Avui és un dia com qualsevol altre per tothom però per nosaltres es diferent. Avui fa 27 anys que vas nèixer. Et segueixo recordant cada dia, a vegades,amb alegria i a vegades amb molta tristesa. Tot i que tirem endavant les nostres vides, costa, però segueixo pensant que des de l’espai ens fas arrivar la teva energia que sempre has tingut per tirar endavant.
Gràcies.
T’estimo.

Enviat per Mercè 08 Mai 2006, 10:23

 

Com ens deu passar a molts, no tinc paraules…
i menys en un dia com avui.
Tan sols enviar-te una tendra abraçada, Pau

Nu

Enviat per Núria F. 08 Mai 2006, 16:36

 

Un dia assoleiat, de cel serè, una mica ventós… vent de canvis, que predica que tot flueix, tot canvia i tot va i ve per lo bo i per lo dolent. De tot i de tothom s’aprèn, com de tu Pau: tot el que em vas ensenyar no ho oblidaré mai i ho seguiré vivint i tampoc podré oblidar que avui fas 27 anys… per molts anys.

Petonets.

Enviat per Núria BC 08 Mai 2006, 17:26

Un petó, Pau
I una abraçada a tots els que et trobem a faltar.

Lali

Enviat per Eulàlia Bosch 08 Mai 2006, 18:35

 

És un dia com un altre però amb un aires especial, per tots els qui t’estimem i varem celebrar amb tu algun dels teus aniversaris…

Avui no pot ser d’una altra manera, un petonàs des de Girona.

Enviat per txell 08 Mai 2006, 20:58

 

…. ” ¿ HAS CONTEMPLAT MAI ELS ESTELS?
¿ t’has dedicat alguna vegada a mirar fixament els estels tanta estona que t’ha començat a rodar el cap? Però no perquè haguessis d’estar amb el cap inclinat enrere, sinó pel fet de mirar tan lluny.
Com més negra és la nit, més lluny podem mirar a l’espai…
¿ Has pensat alguna vegada què hi ha darrera els estels?
Hi ha més estels, és clar. Però, ¿ i més endarrera ?
¿ Què hi ha més enllà de tot ? “…..

….merci per tot, pel què em vas regalar sense demanar..
…qui sap, potser darrera tot plegat..hi ha aquell món que tant desitgem i enyorem…potser…

Enviat per .. 08 Mai 2006, 22:15

 

…ups!! un petó ben tendre..
i el millor dels meus somriures..

Enviat per …. 08 Mai 2006, 22:16

 

…pau, aixo és el que eres, Pau.
…pau a dins, pau a fora.
…ja no hi ets i segueixes ensenyant.
…pura vida
una abraçada,

Enviat per uri 09 Mai 2006, 23:14

 

mira que hi ha coses curioses.. com cadascu apren a fer servir la tecnologia pel que li interessa.. un far de costa.. tot el que hi pot haver darrera un llibre o dins un bloc en el ciberspay.
mira que hi ha coses doloroses..
mira que hi ha coses..
mira..
si t’hagues de dir una cosa.. et diria felicitats

Enviat per willy 13 Mai 2006, 12:30

 

Com va tot? Aqui tot igual, intentant esbrinar el sentit de la vida, i noi, crec que és com voler sorprendre la nostra mirada en un mirall. Imposible, és un cúmul d’absurditats, sort que ens queda l’humor per afrontar-la, al cap i a la fi es un regal.
Et trobem a faltar, molt. Felicitats.

Enviat per Dianna 13 Mai 2006, 12:47

Avui escric per animar-vos a escriure. El 9 de maig hi havien registrades 9495 visites a la web, avui n’hi ha 9852. En un mes 357 persones han entrat a la web.
Un dia em van dir que aquesta web era la nostra teràpia col·lectiva i crec que té raó. M’agrada obrir la pàgina, però sovint em costa escriure-hi perquè la emoció apreta per dins. Cada nou missatge que llegeixo sense respirar, amb l’emoció i les llàgrimes a flor de pell em remouen i alhora m’acompanyen. Per això escric avui, per agrair a tots els que visiteu la web i a tots els que hi escriviu i per animar-vos a continuar… sinó se’ns acabarà la teràpia!

S’acosta l’estiu, època de vacances per a molts, de sortir a la natura, de trobar-se amb els amics.
Si aneu a la muntanya, a apagar focs, a un concert, una trobada de diables, si dormiu en un hotel de 1000 estrelles, … i el pensament us porta el seu record li podeu explicar al Pau, ens ho podeu explicar a tots.

Avui he anat a Montserrat a fer una visita a l’alzina de la colla de Girona. Està en un bon lloc, amagada i a prop del camí, té bona vista, sol i vent. Al matí i al capvespre pot gaudir dels colors sempre canviants de les parets de les Agulles. He aprofitat per regar-la, no cal que pateixi per la sequera!
La muntanya estava preciosa, Pau. M’he arribat a la Cadireta, de dia, en companyia dels records, més vius que mai.
Una forta abraçada en la distància.

Nuri

Enviat per Núria Bosch 08 Jun 2006, 12:30

 

El temps passa i no s’oblida,
només s’aprèn a sobreviure;
la millor manera és amb un dolç somriure

un petó molt dolç

Sílvia

Enviat per Sílvia 14 Jun 2006, 17:09

 

avui es dia de Patum..
ahir el dia abans..
l’anterior dos dies per..
fa un mes, trentar per..
per alguns fa 360 dies que falta per..
i anirem a dormir com fa anys a les muntanyes del berguedà on el sol ens molestarà els ulls, el cos ple molest de barreja i cansat de saltar.
es el que tenen alguns dies.. algunes coses..
avui es dijous de Patum, recordes la sortida de sol?
salut

Enviat per willy 15 Jun 2006, 11:32

 

la setmana passada vaig baixar al fons del mar, un món de silenci ple de paraules, i aquell vaixell enfonsat em va recordar les diapos d’argentina…
i avui, dijous de Patum, tornarem a saltar, a ballar i a recordar aquelles mirades plenes d’espurnes…
un petó

Enviat per a 15 Jun 2006, 14:17

 

Hola Pau.
l’altre dia llegint un dels llibres d’en Coelho-A orillas del río Piedra me senté y lloré- vaig descobrir una frase, una frase que et va transportar directament al meu pensament. La frase deia:”Viviendo intensamente cada instante, bebiendo con sed el agua de la vida”.

Així és com vas viure.

El teu record m’apareix cada dia en el moment menys esperat, simplement surgeix, surgeix de l’inexplicable; miro al cel i et dedico un dolç somriure mentre les llàgrimes, silencioses, em cauen pel rostre. Llàgrimes d’anyorança, dolces i salades, llàgrimes de felicitat per poder-te recordar amb aquell somriure tant teu i que ens dedicaves a tots amb tota la sinceritat.

Gràcies Pau.

Enviat per Sílvia 15 Jun 2006, 15:41

 

aquesta nit he somiat, un somni dolç i ple de sorpreses….
durant la nit he rebut mil visites,
totes parlant-me a poc a poc, i molt clar…
la blancaneus em regalava set nans,
les coses petites son les més grans, ho sas? em xiuxiuejava a cau d’orella…,
en pinotxo, em regalava una balena, perquè a vegades dins de qualsevol forat…sempre hi ha sortida, em deia..
la bella dorment una agulla, per si mai has d’enfilar la teva vida de nou,…
després…cridant ha aparegut el patufet…i ell m’ha regalat quatre bestieses, que mai fan mal…i et dibuixen rialles…
entre tots ells…la rateta que volia donar-me el seu llaç, po se l’ha endut dient-me que
si escombrava pels racons, també en trobaria jo de tresors…
un diable ben enjogassat m’ha regalat un llumí, perquè encengués alguna cosa…i no s’apagués mai..
i finalment…el petit príncep, que m’ha regalat una caixeta, se m’ha quedat mirant…i ha dit què vols que hi guardem ?…jo no sabia què dir-li, i ell m’ha dit; les flors, les fulles, les estones, els moments, els silencis, les mirades, les músiques, la ratafia, ….tot això hi és dins la caixeta…perquè aquesta l’omplim tots…..

un somriure….

Enviat per … 16 Jun 2006, 14:20

 

He mirat al cel i he vist un altre estel. Estic segur que molts dels teus amics pensin de tu el mateix que fa un temps vaig escriure. Ara ja sé on trobar-te.

 

Gràcies amic

Gràcies per:
Eixugar-me les llàgrimes,
dels meus ulls somicants.
Extreure’m un somriure,
del meu dolor amagat.
Donar-me la mà,
en la necessitat.
Dir-me les coses clares,
en moments de confusió.
Guardar un secret,
de la meva intimitat.
Donar-me de menjar,
quan tenia fam.
D’obrir-me els ulls,
al mig de la foscor.
Compartir un tot,
sense tenir res.
Estar amb mi,
en qualsevol moment.
Jo, per tu,
ho donaria tot.
I em sento orgullós,
de ser el teu amic.

Manel
abril 2.003

Enviat per Manel 20 Jun 2006, 19:02

 

el 23 de juliol farà un any..
fa 300 i escaig dies de..
qui més qui menys ha pensat ja en aquest dia..
algu m’ha preguntat si hi havia algun plan..
cadascu que pensi per ell po si no teniu plan s’ha pensat de passar a regar l’alzina del Pau a Montserrat..
la idea es trobar-se a Can Massana a les 9 del mati amb l’esmorzar, aigua i altres menesters.. passejar fins al refugi Vicens Barbé (agulles) i cap al coll d’Agulles per tornar per la cara nord.. unes 2-3 hores de passejadeta.
Qui estigui per aqui i en tingui ganes ja ho sap. Qui estiguem per allà que tingui bon temps i bons moments
salute

Enviat per willy 29 Jun 2006, 17:11

 

…el meu primer dijous de patum el vaig fer orgullós entre vosaltres. Mà en el guillem, mà en tu, em sentia la persona més feliç del món. Aquest últim dijous, lluny de Berga jo no vaig saltar. Tu si. Eres alla.

Enviat per oriol 29 Jun 2006, 17:47

 

tal dia farà un any,
qui dia passa any empeny,

doncs jo no puc evitar en posar-me quan penso que no hi ets i que tanta gent et troba faltar, …
molts petons per tots i totes,
Amada

Enviat per Amada 29 Jun 2006, 22:08

 

Aquest cap de setmana tenia ganes de muntanya. De veure-la, de caminar-la i de sentir-la. Tenia ganes de PAU. Ahir va fer un any que vaig sentir la teva veu per última vegada i ahir, veient els cims pelats em vaig omplir de tu una altra vegada. Et trobo a faltar. M.

Enviat per M. 17 Jul 2006, 09:09

 

Avui fa una setmana, a la Jungfrau, vaig pensar en tu, Pau, i en els teus. El dia era claríssim, sense núvols. Vaig contemplar aquell panorama espectacular intentant absorbir tota l’energia d’aquelles muntanyes, d’aquelles glaceres…i vaig pensar que potser a la teva vida no tot va ser fàcil peró estic segura també que vas estar immensament feliç.
El dia 23,des de la Noguera, us acompanyaré amb el pensament a l’alzina del Pau. Pot ser un dia algú de vosaltres m’hi guiarà. Que tingueu tots una bona passejada. Paloma

Enviat per Paloma 17 Jul 2006, 12:55

 

els fets són els fets, intentes no posar-hi data però hi ha dies en que és inevitable… el 23 potser no seré a montserrat però tots plegats, des dels cims, les valls, els mars o qualsevol altre lloc et sentirem tan intensament com el primer dia, el segon, el tercer… tots plegats et picarem l’ullet… donens un cop de mà!

Enviat per a 18 Jul 2006, 14:59

 

Demà ferà un any que ens vas deixar. “Ens portes al cor, ens esperes en el cel”. Et portem al cor, i ens trobarem tots al voltant de la teva alzina; et recordarem, et plorarem i ens tornaràs a donar força per viure, perque la VIDA era el que més estimaves. Gràcies Pau.

Lali

Enviat per Eulàlia Bosch 22 Jul 2006, 23:53

 

Avui, mentre llegia un fragment de “El libro de los abrazos”de Eduardo Galeano, he pensat amb tu…

“…Un hombre del pueblo de Neguá, en la costa de Colombia, pudo subir al alto cielo.
A la vuelta, contó. Dijo que había contemplado, desde allá arriba, la vida humana. Y dijo que somos un mar de fueguitos.
– El mundo es eso -reveló-. Un montón de gente, un mar de fueguitos.
Cada persona brilla con luz propia entre todas las demás. No hay dos fuegos iguales. Hay fuegos grandes y fuegos chicos y fuegos de todos los colores. Hay gente de fuego sereno, que ni se entera del viento, y gente de fuego loco, que llena el aire de chispas. Algunos fuegos, fuegos bobos, no alumbran ni queman; pero otros arden la vida con tantas ganas que no se puede mirarlos sin parpadear, y quien se acerca, se enciende…”

mil somriures

Enviat per … 23 Jul 2006, 16:42

 

Moments…
Estones…
Records…
Endavant!

Enviat per Guillem 23 Jul 2006, 21:42

 

Ni k passin els minuts,les hores, els dies,els mesos i un any sempre estas entre nosaltres a cada moment!
No hi ha dia que en un moment o altre no em vinguis a la ment! et trobem molt a faltar Pau!!!
Cuidat molt, una abraçada gegant!!!

Enviat per anna 23 Jul 2006, 22:32

 

Ja fa un any! Molt temps o poc temps?
Tú ens vas aplegar fa prop d’un any al castell i ahir a Montserrat.
És bonic conèixer nova gent amb el denominador comú de ser parents i amics teus, gent que t’estima.
Aquest blog és una magnífica teràpia col·lectiva plena de reflexions sobre la vida i la mort, sobre el sentit de viure, farcida de sentiments, de pensaments,…
Gràcies a tots els que hi escriviu.
Un petó per a tu, Pau.

Mercè Bosch

Enviat per Mercè Bosch 24 Jul 2006, 13:39

 

Ja fa un any, Pau! Quina jugada! Ara bé, pots estar ben segur que durant aquest any he après moltes coses de tu, m’he tornat a fer moltes preguntes, a replantejar nous reptes, a donar molt valor a les petites coses i a gaudir al màxim dels bons moments.
Ahir, a la teva alzina -quin lloc tan privilegiat!- vaig tornar a rebre una nova lliçó.
Gràcies, Pau.

Esteve Fontdevila

Enviat per Esteve Fontdevila 24 Jul 2006, 13:40

 

Ahir vam anar a veure la teva alzina Pau.
Que gran que s’ha fet! Suposo que és per la força que tu li dónes, i sembla que tingui les mateixes ganes de viure que tu.
Després vam fer una volta per tots aquells llocs on tu acostumaves a escalar i a passejar, i realment, que bonics que eren!
Espero que quan i torni, l’alzina sigui més gran encara.
Una abraçada, Pau.

Oriol Fontdevila

Enviat per Oriol Fontdevila 24 Jul 2006, 13:42

 

Avui que ja fa un any, hem anat a veure la teva alzina, allà a Montserrat. Quin fart de caminar que ens hem fet! Hem vist escaladors pujant per on tu ho deuries haver fet i m’han agradat molt les parets per on pujaven. Tu t’ho deuries passar bé escalant-hi allà…

Eduard Fontdevila

Enviat per Eduard Fontdevila 24 Jul 2006, 13:48

 

Et vaig conèixer a través d’amics… ens vam anar trobant en festes, concerts, tallats… sempre tenies un somriure i una paraula que et feia sentir el centre de l’univers… Només recordo un dia que et veiés trist, a la Fira d’Arrel Tradicional de fa uns quants anys, feies carona, ens vam saludar, vam xerrar una estoneta i ens vam fer una abraçada de complicitat… tots dos sabiem què passava i no calia dir-ho… Les relacions a vegades (massa sovint…) no són fàcils…
M’hagués agradat compartir més estones amb tu… sí, per descobrir-te més, per aprendre més de tu, per intentar agafar un bocinet de la teva llum i fer-me’l meu… Moltes vegades, quan estic tristota o no sé com afrontar alguna cosa, penso en la teva trasparència i la teva valentia i dic: “Aquest és el camí. Endavant!”…

Gràcies per tot!

Un petó

Lucia

Enviat per Lucia 24 Jul 2006, 13:49

 

…ja fa un any.
…quan penso amb una bona forma de pendre’s la vida segueixo pensant amb tu, Pau. Segueixes ensenyant.

Enviat per oriol 24 Jul 2006, 15:33

 

Em va agradar poder estar altre cop vora la teva alzina, Pau, tot mirant l’horitzó i compartint el silenci…

Penso en el primer cop que vam anar-hi, no sabíem pas on era exactament… només que era al Coll del Guirló… jo no creia pas que la trobéssim… però, a l’arribar-hi, només ens va caldre fer un cop d’ull ràpid… allà, a mà esquerra, entre els arbustos i els matolls, espiaven sense vergonya algunes branques i fulles d’un arbre novell… i no en vam tenir cap dubte que era la teva alzina…

M’agrada creure que no va ser casualitat, que de debò es reconeixia i es reconeix la teva presència i la teva força a l’alzina, com a tants altres llocs…

Espero poder tornar-hi mil vegades més, per poder compartir amb tu més silencis, més rialles, més somnis, més paraules…

Enviat per Núria 26 Jul 2006, 16:54

 

No és casualitat, evidentment, que just la nit que acabo d’empaquetar tots els trastos més imprescindibles per passar de viure a la plana a les muntanyes, em decideixo a llegir la teva carta, que ja feia dies que la tenia impresa. La vida té aquestes sincronies, té aquests regals. Aquelles paraules eren uns quants bocins de saviesa concentrada. Moltes de les frases eren com llances directes a la meva consciència. Llegir “la teva vida segueix els teus sentiments. Si ets conseqüent amb el que penses. Si no és així, què fas?, t’estàs perdent.” Brutal, va ser colpidor. Feia tan temps que simplement anava passant, sense vibrar, … Mica en mica però, tot es posa al seu lloc, o vaig ser jo que li va anar posant. No ho sé, davant d’un canvi de vida com el que m’esperava llegir “Endavant amb el vostre camí. ENDAVANT. ” va ser un regal bestial. Des d’allà on ets em deies: Que si tia que si, que és aquest al camí, atreveix-te, fes cas del que et diu el teu interior (cor, consciència o diga-li com vulguis)!! Tot anirà bé!

La vida també té a vegades regals estranys. Ara fa quasi un any, el dia del meu sant em vaig assabentar que no ens tornarem a veure fins d’aquí molt de temps. No et veig, però jo, com molts d’altres suposo, et segueixo sentint. No sentint d’escoltar sinó sentint de sentir, de sentiment, de sensació, encara ets present. Aquest passat dissabte 22 a la nit vam tornar anar a dormir a la foradada tots plegats, vam llegir contes, vam mirar estels, vam riure, ens vam impregnar de la teva companyia.

Em segueix fotent ràbia no poder-te trucar per anar a fer el cafè cada cop que passo per Manresa. Ara però, cada cop que hi passo i veig als teus ENTENC MÉS. Entenc més com ets, això tenia trucu, cada cop que coincideixo amb els teus pares entenc més aquest testimoni teu de llibertat, present i intensitat vital. Saps que diuen que la nostra ànima tria els pares que ens tocaran abans de baixar a la Terra? Cadascú tria els que més li convenen per aprendre allò que ha d’aprendre. Si tots els pares del món eduquessin en la llibertat i l’autonomia com els teus i de’n Guillem el món aniria bastant diferent.

La marmota

Enviat per La marmota 26 Jul 2006, 23:55

 

M’han tornat una carta Pau. Una carta escrita en fulls de color blau per tu, evidentment, per a cadascú dels gironins vaig triar el seu color. En un determinat moment vaig tenir la necessitat imperiosa d’escriure-us a tots bàsicament per expressar-vos una cosa: GRÀCIES. I també era juliol, una de les poques tardes assolellades d’un juliol irlandès, ara ja fa 4 anys de l’illa esmeralda, òstia, com passen els dies! I ja llavors et deia Gràcies pel que m’has ensenyat.

Té conya que tu a la teva carta també agraeixes a tothom l’ajudar-te a fer-te. Jo aprenc de tu, tu aprens de mi, jo dono, t’escolto, rebo, aprenc, creixo. I així funciona amb tothom qui val la pena de debò.

I els colors tornen, si vols que pintin la teva vida, si t’ho curres una mica com deies. Ara hi ha muntanyes altes que m’envolten al sortir de casa, i prats espectaculars a rebentar de flors, i nens i nenes cada dia, que juguen, criden, salten, i que són una passada! Ells si que són pura vida com tu deies, són un filó d’energia vital concentrada que m’arriba cada dia pràcticament sense fer res, de gratix!!

La gent que té “the wild spirit”, les persones realment lliures, aquelles que són lliures d’aquest món de convencions i acumulacions de propietats materials, tenen la capacitat de perdurar en el temps … I, des d’allà on son, segueixen estimant lliurement i regalant-nos PAU.

I cada dia abans d’anar a dormir bufo l’atrapasomnis de sobre el llit per donar GRÀCIES PER TOT. La marmota

Enviat per La marmota 27 Jul 2006, 00:01

Avui fa un any, vaig assabentar-me que no et tornaríem a veure. Curiosament, per avui, el destí em tenia reservades unes angines que m’han obligat a estar al llit pràcticament tot el dia. M’han obligat a fer un parèntesi i clar… a recordar. I he recordat molts moments, moltes paraules. Ho he aprofitat i he dedicat/estic dedicant la tarda, a estar més a prop teu. He llegit cartes, he mirat fotografies, he escoltat la música del teu comiat… i he plorat. D’aquelles llàgrimes que ajuden, que netegen per dins, que et fan sentir coses profundes, que et fan millor… He mirat llarga estona els teus ulls i déu meu, que proper t’he sentit… No sé què és, però alguna cosa em fa tenir la certesa que hi ets, que la vida, encara que costi d’entendre, no s’acaba mai… Continua sempre, en d’altres formes, en d’altres dimensions. M’està agradant molt passar la tarda amb tu, Pau. I benvingudes siguin les angines, si m’han permès tenir el temps i l’espai per sentir tot el que estic sentint, per poder fer un parèntesi i en definitiva, per poder créixer una mica sempre al teu costat. Gràcies.

Enviat per Míriam 28 Jul 2006, 18:54

 

 

Ja ha passat un any Pau i em sembla mentida que la vida hagi pogut seguir per tots nosaltres, per tots els que t’hem estimat i seguim pensant en tu. Suposo que és la teva presència/absència el que ens ha ajudat; realment et notem molt a prop, com si ens anessis vigilant i guiant. Quan ploro, potser encara massa sovint, em sembla que ets al costat dient-me que no cal, que estàs bé. N’estic convençuda, Pau, però som egoïstes i a vegades també plorem per nosaltes mateixos, perque no et tornarem a veure, ni et sentirem…
L’altre dia, però, durant l’excursió a l’alzina et vaig sentir molt proper. Quin lloc tan bonic per fer-hi créixer aquell arbre tan tendre però, al mateix temps, tan fort.
Quan després vam fer l’excursió, passant prop d’aquelles “pedres” tan especials per tu, vaig comprendre que l’alzina estava en un lloc immillorable.
Sabeu una cosa? Mentre anàvem caminant, suant, relliscant…i tornant a relliscar em semblava que estaves per allà, amagat entre les bardisses, disfrutant amb la nostra presència i, fins i tot, rient una mica per sota el nas.
Aviat hi tornaré, doncs és un lloc que m’agradaria ensenyar a altra gent que t’enyora tant com jo. Fins sempre.

Enviat per Rosa 03 Ago 2006, 00:26

 

Un altre cop ha arribat la Festa Major, sopars, festes, concerts, els focs, l’ alternativa, mostres i correfocs…
Sols volia dir-te, que també aquest any amb el só del tercer tró tornarem a pensar amb tu, respirarem i intentarem disfrutar, com tu ho faries.
Un peto molt fort

Enviat per Dianna 27 Ago 2006, 17:52

 

aquests dies tots ens em anat trobant…, riures, birres, musiques i festes, nit, dia, foc, … un hola, com va tot, ens veiem la pròxima festa major,… i en cada moment, tu hi ets…

Enviat per a 29 Ago 2006, 14:33

 

un nou correfoc
qui dia passa any empeny
un nou dia
qui correfoc passa cansat acaba
mil imatges de musica, colors de polvora i soroll d’espurnes xaldigueres en una nit especial..
la meva imatge la plaça gispert a quarts de 7, fosca i cremada, teranyina de filferro i carretilles, el terra marcat amb les restes que deixa la pirotecnia.. en l’aire encara si respirava l’elixir de la vida eterna.. alguns passaven cantant moscada, d’altres sensillament passaven..
solitud en l’abisme amb el regust de les coses ben fetes.
felicitats a tots i bon any

Enviat per willy 30 Ago 2006, 18:07

 

Som dia 30 agost ja ha passat Festa Major molts dies de festa.tartulies. sopars… i com no de un Bon Correfoc, un correfoc on tothom al petar el tercer tro va pensar amb tu!!! i per si algu se’n oblidava(k ho dubto molt) va anar dedicat a tu Moixogar!!!Perque x molt k passin els dies es inavitable pensar amb tu!!!
Una abraçada gegant pau, cuidat molt!!!!

Enviat per anna 30 Ago 2006, 21:54

 

Aquest estiu he estat als alps. Vaig estar observant amb atenció, admiració i respecte des dels peus de les muntanyes immenses.

Immenses com el buit que ens has deixat.
Immenses com les coses que hem après de tu.
Immenses com el teu cor i el teu esperit.
Immenses com tu, Pau.

Penso molt i aprenc molt de tu.

Enviat per mireia 01 Set 2006, 22:17

 

A vegades em sembla que he de despertar…
despertar i que tot hagi estat un mal son
Peró llavors és quan miro al meu entorn i veig que malauradament, no és així…
per molt que desitgi que ho hagi estat, t’adones que ets en el món real, el món que, si més no, ens toca viure i que VIVIM; et recordo sempre, amb una gran nostàlgia i anyorança, i SEMPRE amb aquell somriure als llavis, amb aquelles ganes forçoses de seguir endavant… és curiós, Pau… però quan em sento amb poques forces, quan em sento perduda… hi ha alguna cosa que em diu: silvieta, tonteries a Lourdes!!! tira milles i ENDAVANT 🙂

Gràcies

Enviat per – 03 Set 2006, 18:46

 

Pau, la teva mare va fer una recopilació dels comentaris penjats al teu bloc, i ens va fer arribar un exemplar. Sembla que ja tens més de 1000 visites de persones que t’estimen!.
M’han fet emocionar el llegir-los i veure la quantitat d’amics i amigues que t’estimen i t’enyoren. Ja no cal dir nosaltres, tota la teva familia. Es formidable la petjada que has deixat. La teva voluntat de servei, la teva amistat i companyerisme, acompanyada sempre pel teu somriure dolç i acollidor, és un record permanent en nosaltres.
Pau, t’enyorem molt. T’estimem.

Publicat per iaia Roser i Rosa C. 15 Set 2006, 18:18

 

El meu germà Fancesc amic del Guillem també està amb tu, el passat dia 13/09/2006 sortint de guàrdia sofria una accident de trànsit i deixava el nostre món per anar al teu, no al cel que van els bons ij ustos com diu el teu germà Guillem, sino a aquell que cada nit de la resta de la nostra vida veurem i mirarem perguntant-nos qtal esteu tot i fent-vos un somriure, sempre sereu les estrelles que més brillen, per alla on sigueu nos us oblidarem mai!!!!!!!!!!!!!!.

Publicat per Jordi 27 Set 2006, 16:33

 

Nord enllà.

Cors ardits,
valents, generosos.
Colpits.
Sostenint amb respecte
l’últim traç
de l’existència material
del germà, de l’amic,
del company.
Enlairant-lo amb decisió
des del cim dels cims
vers el cel.
Ajudant al vent
amb enèrgiques fuetades
de simpatia, d’amor,
de comunió.
… i si us queda un bri d’esma
per guaitar nord enllà,
endevinareu, que no pas veureu,
un jaç de flors pansides,
que havien estat boniques
en el moment del comiat,
i que algú, recollint-les,
les va ajocar
damunt la terra senzilla
mirant a Montserrat.
I un ventijol suau
acompanyarà dolçament
un polsim de la cendra estimada
perquè en arribar al jaç de flors
pugui descansar En Pau.
Pau.
(pere 05)

Publicat per Pere 02 Oct 2006, 16:31

 

T’escric per dir-te que et recordo, i que el teu racord no minva dins meu. Et recordo molt més del que hauria imaginat, molt més del que ens haviem arribat a trobar. Felicitats Pau, és fantàstic la llabor que ens has deixat i la força amb la que arrela i creix.

Publicat per david 02 Oct 2006, 18:25

el temps passa i mica en mica he aprés a conviure amb un sentiment nou, el de tenir-te a prop i lluny a la vegada… i al llarg de més d’un any me adonat del munt de vegades que t’hagués trucat per explicar-te coses (bones, dolentes,… una mica de tot), però practico el que tu dius “amb els desapareguts s’hi parla per dintre”, i t’escric a aquesta pàgina com si fos una carta que algun dia el carter et farà arribar…. i amb tot aquest temps de tenir-te i no tenir-te per aquí, m’has fet aprendre un munt de coses noves (per bé o per mal)…. i tot i ser lluny de casa durant uns dies, continuaràs sent al costat…

Publicat per a 06 Oct 2006, 14:56

 

Tot torna a la normalitat,
tot menys tu, Pau.
La teva absencia és present,
però la teva mirada serena i el teu sonriure
em donen forces per viure amb intensitat cada dia.
T’estimo molt.
Nuri

Publicat per Núria Bosch 11 Oct 2006, 18:04

 

Hola Pau…
No m’havia atrevit mai a escriure’t aqui… potser perquè no ens coneixiem massa, potser perquè no creia que pogues dir res mes profund del què t’han dit ja… no se.
Només volia dir-te que a la colla (i pel què es veu a tot arreu) hi ha molta gent que et troba a faltar i que s’en recorda de tu… això vol dir alguna cosa…
cuide’t

Publicat per uri 20 Oct 2006, 22:20

 

Hola Pau. No vam arribar a coneixens gaire, només compartirem petits instants, companys de carrer. Una mirada, un hola, un somriure…no faltaven mai. M’hagues agradat coneixe’t, però, de fet, tenim tota la eternitat.Potser un dia ens tornarem a trobar,en un altre lloc, un altre món. Sempre recordaré la força que desprenies, el teu somriure…Cuida’t, allà on siguis.
Una vella veina

Publicat per Silvia 21 Oct 2006, 14:34

 

Mai no trobo paraules per dir les coses que tinc a dins…i quan intento fer ho em faig un embolic…
Pero bueno, es aixi, alguns som una mica raros, i mes si som de molt lluny…
No paro de aprendre coses de la vida des de que he arribat aqui, lliçons que a vegades em penso que no m’interesan gens, a vegades si que les trobo algun sentit… Si alguna cosa he apres es que la vida es canvi constant i que si ets tossut i no t’adaptas et pots pasar la vida molt malament, per no dir zombi. Clar, aixo ja ho entenc diguessim teoricament, pero, com es fa per posar-ho a la practica?… Faig el que puc…
Haverte conegut ha sigut un plaer i un eixample de com fer be les coses, que moltes vegades em fa falta per poder tirar endavant al meu cami.
Ja ens veurem en la propera muntanya…

Publicat per krisanghi 30 Oct 2006, 18:35

Penso molt en tu, Pau. Però encara ara, la incertesa de tot plegat crea un no saber què escriure que què sé jo…
Molts cops, a la nit, segueixo mirant les estrelles, i t’imagino rondant per allà a dalt, amb el teu encantador somriure i amb la teva insaciable vitalitat..
Sento que segueixes estant aquí, i com pots veure, tots nosaltres també seguim estant amb tu.
Una abraçada molt i molt forta

Nu

Publicat per Núria F. 01 Nov 2006, 15:50

 

Ahir a la tarda regirant papers em va venir a les mans un poema d’en Miquel Marti Pol que li van dedicar al Pep Ribas un altre company que ens va deixar, em serveix en la majoria de versets per expressar el que sento cap a tu, te’l dedico Pau

…Parlem de tu, però no pas amb pena,
Senzillamnet parlem de tu, de com
Ens vas deixar, del sofriment lentíssim
Que va anar marfonen-te, de les teves
Coses parlem i també dels teus gustos,
Del que estimaves i el que no estimaves,
Del que feies i deies i senties,
De tu parlem, pero no pas amb pena

I a poc a poc esdevindràs Tan nostre
Que no caldrà ni que parlem de tu
Per recordar-te, a poc a poc seràs
Un gest, un mot, un gust, una mirada
Que flueix sense dir-lo ni pensar-lo….

Publicat per Roser Torra 14 Nov 2006, 06:09

 

es curios com evolucionen els sentiments… el temps ha anat passant, algunes vegades molt rapid i d’altres lentament, i tots aquells sentiments que tenia (teniem), que se’ns feia un nus a la gola, continuen dintre però de manera diferent. per una banda m’alegre recordar amb un somriure a la cara, amb una serenó i tranquilitat .. per altra banda em fa por oblidar… se que aixo es impossible,… ara es simplement una altra manera de sentir… potser mes intenssa… potser mes calmada… simplement diferent. sigui com sigui, tu hi continues sent…

Publicat per a 21 Nov 2006, 14:31

 

Mai he trobat sentit a la mort i molt menys a la teva edat. Curiosament la teva mort m’ha ajudat a donar sentit a la vida, a viure intensament cada moment, a lluitar per allò que vull, a esperonar als que estimo a que tambe ho facin .

No t’oblidaré mai

Publicat per M.Rosa 21 Nov 2006, 14:46

 

Pau, ja fa 16 mesos que no ets entre nosaltres, però et recordem i t’enyorem. Et trobem molt a faltar i cada dia parlem de tu, ¿oi que ho veus?: Jo ja veig el teu somriure dolç i comprenssiu.
T’estimem

Publicat per iaia Roser i Rosa 27 Nov 2006, 07:46

 

La veritat es q jo no he conegut mai al Pau..xo vui donar les gràcies a la gent q ha fet possible tenir aquesta pagina ja q gràcies a això em puc desahogar…fa 1 mes he perdut al meu pare..i llegint totes les cartes i comentaris d’aki em sento be,forta..anims a tots.
Tothom te un estel a mirar

Publicat per jessy 28 Nov 2006, 14:31

 

Encara amb unes llàgrimes als ulls…….llegeixo els escrits……….desde on siguis……desde aquell petit racó, gràcies PAU, gràcies per tot…..Un petonàs

Publicat per aire 29 Nov 2006, 13:49

 

Ha passat força temps, però que encara et mantens molt present.
M’agrada que el record sigui tant fort ja que això m’indica que la teva petjada és molt més forta del que mai m’hauria imaginat.
Cuida’t Pau que nosaltres et seguirem recordant i alegrant-nos pel que vas ser, pel que continues sent i pel que ens has ajudat a ser.
Una abraçada molt forta!!!!

Publicat per Joan 20 Des 2006, 18:50

 

Avui, dia de Nadal, he tornat a sentir la necessitat de comunicar-me amb tu a través d’aquest blog que tant ajuda. Tot i el consumisme i la bogeria col.lectiva, és difícil escapar a la nostàlgia que provoquen aquests dies. A estones ataca amb més força i és aleshores quan et trobo a faltar amb més intensitat encara. Només volia enviar-te un petó sentit i una abraçada intensa, siguis on siguis.

Publicat per Míriam 25 Des 2006, 14:24

 

 

Estimat Pau: ens recordem molt de tu i t’enyorem molt. L’altre dia vaig llegir una frase que deia: els difunts ens han deixat, però no s’han fet absents, sinó invisibles. Tenen els ulls plens de glòria, fits en els nostres, plens de llàgrimes i d’enyorança. I es veritat, perquè nosaltres et sentim molt aprop. perquè pensem molt amb tu, t’enyorem i t’estimem molt.

Publicat per Iaia Roser i Rosa 28 Des 2006, 21:37

dies de menjar i veure
dies de parlar i jeure
ies de nadal
dies de pasejar per veure
dies d’alzina a montserrat
dies de passejar per montserrat
no es un mal lloc el que us he contat..

per cert hi ha algun text i en breu una pultrona
bon any i tal
bon dia parella

Publicat per willy 30 Des 2006, 14:08

 

Un Nadal diferent… ja és el segon…soc lluny de casa i enmig d’aquest continent ple de contrastos, olors i colors diferents em sento petita…un puntet enmig del mapa…
Recordo l’emocio dels teus viatges…
Merci per acompanyar-me 🙂
Bon any!

Publicat per Roser 30 Des 2006, 17:19

 

Un any que acaba…
encara amb el regust de l’altre dia a l’alzina, amb tant bona companyia…s’hi estava tan bé que no trobavem el moment de marxar.Vaig recordar alló que diu el Paul Auster a “Bogeries de Brookling” sobre “l’hotel Existència” (us recomano el llibre) Bon Any a tots i gràcies de nou a tots els qui vau contribuir a fer-me pasar un día tan especial,sobre tot a tú,Pau

Publicat per Paloma Maldonado 31 Des 2006, 20:29

 

Diuen que un nou any ha començat;
hi ha moments que s’han acabat,
moments que simplement passen,
d’altres que tot just estan per arribar
i d’altres que ni tan sols es poden oblidar…
Fins ara només somiava, somiava creient que mai es compliria el meu somni,… ara intento viure el meu propi somni.

salut i somriures 🙂

Publicat per Sílvia 03 Gen 2007, 20:53

 

Ei, tio, k tal?. Com veus he possat un titol explícit, ja que han sigut 3 setmanes plenes de trobades amb família i amics, i jo crec que es poden aprofitar, com la Setmana Santa i l’estiu , per fer una mica de reset personal en aquest esperpèntic i alhora meravellós “mundo mundial” que ens ha tocat de viure.
I entre reflexions (que el Nadal no et consumeixi!), apropament a la natura (pensa en global i actua en local), reflexió personal de per on camines (treball, sentiments, sentit del cada dia…) i algun regalet que fas i et fan…doncs passen les setmanes i et plantes al dia 8 de gener en un plis!.
La Mercè i jo (i la Nika, ja saps) hem redescobert Montserrat aquests dies, tot passejant i assaborint la natura que t’envolta, hem trobat serenor interior i Pau en el cor.
K dir-te a tu de la serralada, oi?. K dir-te a tu de la natura?
Jo crec que tots els de casa i els ki t’estimen, estem aprenent allò que deia el poeta Dant ja el segle XIII, “qui sap de dolor, ho sap tot” a la vida.
Ah, he tingut la gosadia d fer-te costat amb això dels blocs, i en tinc un a tocar del teu…tu guies, nano!
Pit i cames! Kines postes de sol que tens, pillo!
Petons!

Publicat per Joan Barrios 06 Gen 2007, 06:06

El titol del text anterior era: Nadal, 2007 i Reis. Per motius que desconec no ha quedat gravat. Perdona.

Publicat per Joan Barrios 06 Gen 2007, 06:09

 

Em vaig comprar un llibre i el pròleg inicial va fer que lluïssis com mai. Deia així:
” Éstas son las primeras palabras que escribo en este cuaderno,
un cuaderno que me acompañará durante toda mi aventura.
Hace mucho tiempo que preparo este viaje.
Desde el día en que oí hablar de esas extraordinarias semillas.
Semillas de cabañas.
Semillas que sólo hay que plantar y regar para que de ellas brote una cabaña.
Se encuentran al pie de las cabañas, y hay cabañas para todo el mundo.

Cerré mis maletas hace tiempo.
he consultado mis mapas una vez más, he comprobado mis billetes,
estoy seguro de que no he olvidado nada. Estoy preparado.
Preparado para descubrir las cabañas del mundo,
para reunir las semillas más extraordinarias.
El viaje puede empezar…
Alfonso Cuchitril
Del llibre “Semillas de cabañas” de Philippe Lechermeier

Tu Pau vas escampar llavors d’aquestes en tots nosaltres, mica en mica ens n’han anat creixent les cabanes i ara ens toca a nosaltres fer les maletes i aconseguir allò que ens proposem, gràcies Amic.

Publicat per Montse 31 Gen 2007, 16:30

Bones parella, se m’ha borrat el misatge que us enviava..
Avui era un dia bonic, ahir vam tenir una industria a la tarda, vam treballar bé.. em esmorzat amb la gent i retorn de calma a casa, kfe i endresar material del cap de setmana, dinar al pis i migdiada.. no em podia queixar, passejar la Nica als tres pins i una birra interesant.. teniem sopar a la bode amb pastis i tot per celebrar el suposat aniversari de l’Antonio..
Tot tornant el xuxu a casa m’he trobat al Dani que pujava aquesta tarda a Manresa.. quan han sortit el Manu i la Teresa amb la cria tapada fins les orelles.. i m’ho han dit.
Diumenge vaig rebre una trucada nerviosa i alguns misatges amb tensió.. una estrella havia brilla al Pic de la Velleta i es volia saber el què..
La resposta la he trobat a la teva necrològica Ricard, i mira que fa temps des que dels sopars amb el Teixi als dies grisos.. po en la foto amb blanc i negre t’hi ha vist.. era al capvespre però

Publicat per willy 01 Feb 2007, 00:43

 

2
quan he aixecat el cap ja era fosc..
Ricard una abraçada a tu i una per vosaltres

Se elige entre fantasías y por ejemplo, la clase de alpinista que quieres ser tienes que imaginártela (Alfonso Vizan)
El principio de las cosas no suele estar donde debe, es deciar al principio. Sólo aparece después de buscarla, o a lo mejor aparace de improviso, pero suele ser por en medio, y eso sin contar con los círculos viciosas (Alfonso Vizan)
No se diga que la fatalidad no nos deja mejorar nuestra vida, porque la belleza de la vida está precisamente no en que el destinonos sea favorable o adverso-ya que siempre es destino- sino en la gentileza con que le salgamos al paso y labremos de su materia fatal una figura noble (Ortega i Gasset)
Lo único que encuentro es el modo de perderme (Johny)
Bona nit d’hivern a tothom

Publicat per willy 01 Feb 2007, 01:04

 

Ai Pau fa tants dies ja…
i encara tant sovint em sembla que entraràs per la porta amb aquell sonriure que ho omplia tot.
Si ja ho se,
a poc a poc el sonriure anirà acompanyat de pau i serenor.
No pot ser d’altre manera. El teu sonriure sempre acompanyava i em donava seguretat.
Gràcies fill.

Aquest cap de setmana se us ha girat feina oi nanos? i pel que em sembla no era desconegut el Ricard. Segur que li podeu ensenyar els camins dels estels.

Nuri

Publicat per Núria Bosch 01 Feb 2007, 18:04

 

Hola Pau: ja fa 18 mesos vàrem fer la reunió multitudinària de la teva despedida, i sembla que fós ahir. El teu record i el teu somriure inesborrable el tenim més viu que mai. Cada dia que passa, et sentim més vora nostre i t’enyorem més. Jo crec que tu veus i n’estàs content. Nosaltres t’estimem i t’enyorem molt. No t’oblidarem mai.

Publicat per Iaia Roser i Rosa 05 Feb 2007, 11:03

 

50.000 pensaments i dificultat de trobar-hi paraules.
Mirant fotos i llegint encara cauen llàgrimes. Parlant amb tu, de vegades també. Però són renovadores; són de vida; de seguir endavant, de no deixar de lluitar pel què creiem.
Aviat una nova campanya d’objecció! ja t’anirem explicant com va…
Mentresant, una forta abraçada !

Publicat per fàtima 21 Feb 2007, 01:15

 

Crec que quan vaig a la muntanya, la miro d’una manera diferent, intentant esbrinar el perquè es pot estimar tant com ho feies tu.
Ha passat molt temps, però no t’oblidaré mai ni el que la teva despedida va significar.

Publicat per M. Rosa 25 Feb 2007, 16:37

 

no cunek al pau, pel que llegeixo sembla que va ser una gran persona.. com el meu estimat tiet. nose com he arribat fins aqui però e sentit la necessitat de escriure alguna cosa.. el meu tiet tenia sindrome de down, jo l’estimava multisim, el veia gairabé cada dia, era com un germà gran però molt mes intens pel fet de que era una persona tutalmen inucent, tan bo..pubret.. fa dos dies ens va deixar per marxar amb el seu germà vora els estels.. el recordo tant, el trobo molt a faltar i no m’imagino una vida sense ell.. es molt dur.. mai havia perdut a ningú de tant a prop en la meva curta vida ( tinc 15 anys),, el meu pep, el meu tiet, el meu padrí, el meu amik.. tants moments compartits.. l’estimava tant.. i potser no li vaig dir tantes vegades com ho hauria d’haver fet i ara ja es massa tard,, però sé que sigui on sigui ell sap que l’estimo i l’estimaré sempre. TIET, TASTIMUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUU, NO T’OBLIDARÉ MAI… T’ANYORARE TANTT..:( cuidaré molt bé dels avis i de la mama, no et preukupis. tastimu.

Publicat per marta. 27 Feb 2007, 23:20

 

“Teníamos el cielo allá arriba, todo tachonado de estrellas, y solíamos tumbarnos en el suelo y mirar hacia arriba, y disctir si las hicieron o si acontecieron sin más” (Mark Twain)
sempre m’ha agradat mirar el cel, hi ha gent q es relaxa amb el mar, altres mirant una paret, a mi m’agrada aixecar el cap i veure les estrelles brillar. Més d’una xerrada vam tenir, filosofant de la vida, fumant i mirant el cel de la nit. així que quan contemplo el cel, m’agrada pensar que t’has guanyat un punt brillant, i et saludo…

Publicat per a 05 Mar 2007, 21:29

 

Cada dia et sentim més present entre nosaltres, com si fóssis aquí, et veiem entremig nostre, preparant un dinar improvisat i parlant…Quan et trobem a faltar! Com t’estimem i quina enyorança que tenim… Un petó, Pau.

Publicat per iaia Roser i Rosa 20 Mar 2007, 21:01

 

M’en recordo de l’última abraçada que ens vam donar, estavem a casa de la Magdalena, i ens despediem a trenc d’alba uns anavem a dormir i tu marxaves després de menjar un yogurt amb cereals…Ostres Pau, que n’eren d’energètiques les teves abraçades…..i ja posats…te’n recordes de la primera vegada que vam parlar? jejeje jo sí! tu erets un noi alegre de classe i jo no gaire social, tornavem de Girona. Ens vam trobar a l’estació de Sants fent transbord, i vam compartir el trajecte fins a casa,

fins a casa… “ja sóc a casa”, quin fart de riure que ens vam fer, jo havia vist Sant Llorenç i tu Montserrat…i entre mig d’aquestes dues trobades, EL MILLOR! i el temps passa… i sovint em trobo pensant en històries, moments màgics que m’esforço per reconstruïr com si fes un trenca-closques de petits records i matisos, i em sento afortunada d’haver-los viscut. I tot i que a vegades encara em cal posar el fre de mà, -ja em conèixes-, n’estic aprenent una mica; mica en mica això sí…de ser conscient que jo trio i donar-me temps per fer possible l’impossible…tinc ganes de venir-te a veure, i portaré les nenes, que cada dia em sorprenen més i estan precioses, vindrem i regarem l’alzina, i li explicaré a l’Aina que és l’Alzina del PAU…recordo quan esperaves a coneixer la teva cosineta que vas dir que hi hauria un nou camí amb una mica més de color, doncs ben bé així…gràcies amic, una abraçada ben forta, i a disfrutar que arriba la primavera;)

Publicat per laura 20 Mar 2007, 22:38

 

Una prova irrefutable de lo miserable que pot arribar a ser aquest món. Com una persona tan bella com tu, Pau, amb tantes coses per fer, tanta energia, i tanta bondat, ens és arravatada, dubto q per cap decisió de l’univers, doncs l’univers i jo començaríem a tenir un problema. Recordo quan ens varem conèixer, a l’adol.lescència, recordo la teva mirada, i el teu somriure sincer, ostia puta, si és q personalment, soc del parer q les desgràcies no les mereix ningú, però tot i així per a mi tu eres una d’aquelles persones q encara menys. Recordo quan fèiem les Berga-Santpedor, q ens passàveu tu i el Guillem corrents com qui fa una passejadeta. I amb el temps sentia noticies de les teves peripècies enfrontant-te als grans pics amb aquella empenta que et caracteritzava. Ara, llegint les paraules de la gent que vas conèixer, es veu que els hi vas deixar una emprenta tan profunda com a mi. Confio q no hagi sigut un adéu, doncs em nego a creure que un esperit com el teu es pogués perdre, sinó que hagi estat un FINS AVIAT. No dubtis que sempre et durem amb nosaltres. -Un amic-

Publicat per adonis 02 Abr 2007, 20:52

 

hola Pau! aquests darrers dies he estat molt a prop dels Alps, a Grenoble…
passejava per la ciutat i, de cop i volta s’obrien els edificis deixant veure les grans muntanyes blanques…
semblava que estirant la mà les pogués tocar… m’he sentit molt a prop de tu, molt a prop de l’últim lloc que et va veure amb vida…
vaig buscar amb la mirada el cim més alt que vaig trobar…
i li vaig llençar el més dolç dels meus somriures…
salut i somriures 🙂

Publicat per Sílvia 03 Abr 2007, 15:46

 

Aquesta tarda he fet una sessió de Contes de l’Univers, i aquest que segueix és un dels contes que he explicat:

L’estel d’en Pau

Ara un conte us explicaré tan bé com jo sabré. Si l’escolteu el sentireu i qui no el sentirà no el sabrà! Hi havia una vegada un nen que es deia Pau que li agradava mirar una estona per la finestra abans d’anar a dormir. Sempre es fixava en un estel molt i molt brillant. Una nit, abans de ficar-se dins del llit, al mirar per la finestra, no va veure aquell estel que tant brillava i es va preocupar molt. Després però si va fixar bé i va veure quelcom molt resplendent al mig del carrer. Ostres! Va resultar que era el seu estel amic!! Es va posar les sabatilles i va baixar ràpidament al carrer a ajudar-lo. Aiii, aiii, amb la caiguda se li havia trencat una de les punxes!! El va arreplegar, li va posar una tirita i el va pujar a casa seva, reposant sobre el seu llit, al costat del coixí.

Aquella nit va dormir molt i molt bé, perquè en Pau tenia una mica de por de la foscor però el seu estel amic va estar brillant tota la nit il•luminant-li la carona mentre dormia.

Quan es va despertar l’endemà per anar a l’escola, un cop s’havia vestit, es va fixar en que l’estel estava apagat, no brillava gens! Va marxar cap a l’escola molt trist i preocupat per l’estel, pensant que potser amb la caiguda s’havia posat malalt i per això no brillava.

Publicat per La marmota 03 Abr 2007, 21:21

 

Al vespre, després de sopar, va anar cap a la seva habitació a dormir i va veure que l’estel brillava de nou. Buff!! El seu estel amic s’havia recuperat, no estava malalt!! Va dormir tota la nit la mar de bé amb aquesta nova companyia tan lluminosa i, al matí, va tornar a passar el mateix, l’estel no brillava gens ni mica. I en Pau es va tornar a posar molt trist. Això va passar un cop i un altre, però sempre a la nit l’estel es curava i tornava a brillar. Al cap d’una setmana se’n va adonar que no era que l’estel estigués malalt de dia sinó que no brillava perquè els estels de dia no brillen mai.

Va pensar que el seu estel amic estava una mica trist per no poder ser al cel com tots els altres estels. I llavors va tenir una gran pensada!! Va inflar cinc globus, hi va lligar un fil i va lligar cadascun dels globus a cadascuna de les punxes de l’estel. Va obrir la finestra i el va deixar sortir. L’estel va anar-se enlairant amunt amunt amunt en el cel, fins que es va quedar fixe en un punt, allí on era abans de caure.

Des d’aquell dia hi ha un estel en el cel que es diu Estel d’en Pau. I diuen que cadascun de nosaltres també té al cel un estel per ell, que porta el seu nom. Només hem de mirar el cel i fixar-nos en quin dels estels veiem brillar més. Aquell que veiem serà el nostre estel. Els dies en que estiguem tristos o espantats només haurem de mirar-lo fixament per tal que la llum del nostre estel, o la de l’estel d’en Pau, ens calmi i ens indiqui quin camí cal seguir. I conte contat, per la xemeneia s’ha escapat.

Pau en el cor.

Per cert, la sessió de contes ha triomfat, tots els nens estaven bocabadats. És bestial el poder que tenen els contes.

Publicat per La marmota 03 Abr 2007, 21:17

 

Estic escoltant música del Brasil i ara penso en tu i em pregunto d’on treies tanta energia… M’agradaria que ara em donessis una alenada de força i em fessis aquell somriure que et feia aclucar els ulls. I… si hi penso bé, sé que tinc molta sort, perquè sóc de les que pensa que sí que hi ets d’alguna manera, i sí que em dónes alenades de força i sí que em somrius i acluques els ulls… Quina sort tenir-te encara…!
Una abraçada, Pau.

Publicat per Míriam 05 Abr 2007, 20:32

 

Enyorat Pau: ahir 5 d’abril fa 21 mesos que feiem la teva despedida tan sentida, i ahir també ens va deixar la Rosa. Tenia moltes ganes de venir a l’alzina, però no ha pogut ser. Les vostres ànimes ja disfruten d’una pau eterna, i nosaltres tenim el vostre record que ens acompanya sempre. T’estimo i t’enyoro molt.

Publicat per iaia Roser 06 Abr 2007, 20:35

 

Hola Pau: ¿saps qui em va venir a veure ahir a la tarda? La teva Roser. He tingut una sorpresa i al mateix temps una alegria, m’ha fet molt contenta que hagi vingut i m’ha fet molta estona de companyia. Es molt agradable i oberta, i al seu costat, parlant, el temps ens ha passat molt depressa. Hem parlat una mica de tot, però més que res de tu i de la Rosa. Diuen que del que omple el cor en parla la boca, ¿ja ho sabies, oi?. Tots t’enyorem molt, però tu ja veus que la teva vida entre nosaltres ha deixat molt records i un gran buit, que procurem omplir tot pensant en tu, i complint amb els nostres deures com tu faries i vols que fem.
Tinc ganes d’anar a l’alzina i fer-li una abraçada, com si te la fes a tu.
Pau t’estimem i t’enyorem

Publicat per iaia Roser 16 Abr 2007, 21:25

 

Hola Pau: fa 21 mesos feiem la teva despedida, i fa 1 mes que ens ha deixat la Rosa. És molt fort. La teva marxa ens va deixar molt tristos, encara no ho hem superat del tot i s’hi afegeix la tristesa i enyorança que ens ha deixat la Rosa. Us enyorem tant! Avui he llegit una frase que diu: Somriu! Déu t’estima!. Segueix somrient i els altres també ho faran. Es el que tu feies, somriure a tothom. Era tan dolç el teu somriure, que pensant en tu, i en la Rosa, i pensant que us agradarà veure el nostre somriure, procurarem mirar endavant i somriure.
Pau, dimarts feries 28 anys rep una carinyós record i un somriure de part nostre

Publicat per iaia Roser 05 Mai 2007, 15:27

 

Ahir al vespre, desprès d’un dia típic de diumenge, la lectura va ser el millor remei per la decepció de no haver aprofitat gaire el dia. Immersa en la lectura em vaig trobar de cop i volta pensant en tu Pau…

“Imagínate que existe un banco que cada mañana acredita en tu cuenta la nada despreciable suma de 86.400 euros. Ni uno más ni uno menos. 86.400 euros diarios para ti, sin pedir explicaciones ni rendir cuentas. 86.400 euros, tuyos y sin impuestos.
Imagínate que la única restricción de la cuenta que te ha sido asignada es que por una incapacidad del sistema o una decisión del donante, la cuenta no mantiene los saldos de un día para otro.
Cada noche al dar las doce, como el carruaje de Cenicienta vuelve a convertirse en una calabaza, la cuenta elimina automáticamente cualquier cantidad que haya quedado como saldo. Y lo peor, también se desvanece cada euro retirado que no hayas gastado durante el día.
Si algo de saldo se ha perdido, te queda el consuelo de que al día siguiente tendrás frescos y nuevos 86.400 para gastar; aunque no puedes confiarte demasiado ya que nadie sabe decirte cuánto durará este regalo.
¿Qué actitud vas a tomar?…
Seguramente retirar hasta el ultimo euro y disfrutarlo con quien decidas, claro.
—Cada uno de nosotros —le dije a Ricardo— tiene esa cuenta y tiene ese regalo.
Cada mañana el banco del tiempo te acredita a tu disposición 86.400 segundos, ni uno más ni uno menos, y cada noche, el banco borra el saldo y lo manda a pérdida.
El banco no permite cheques posdatados ni admite sobregiros.
Si no usas tus depósitos del día, la pérdida es tuya.
—Es tu responsabilidad —le dije a Ricardo— invertir cada segundo de tu tiempo para conseguir lo mejor para ti y para los que amas.”

Hauria d’haver aprofitat més el dia. No m’ho puc permetre! Avui ho faré, ho intentaré!
Una abraçada!

Publicat per Dianna 07 Mai 2007, 10:56

 

Allà on siguis, espero que el vent t’ajudi a bufar el foc d’una nova espelma… Per molts anys Pau, gràcies per recordar-nos a tots plegats el què és realment important que ompli les nostres vides.
Petons més dolços que el vi 😉

Publicat per Montse 07 Mai 2007, 23:59

 

Hola Pau. T’envio, siguis on siguis, una abraçada molt forta i un petò. Avui anirè a l’Alzina per poder.te fer una mica de companyia, tinc ganes de seure tranquilament a la cadira que va portar el Willy i estar una estona amb tu.
Un petò.
T’estimo.

Publicat per Mercè 08 Mai 2007, 10:46

 

Hola Pau, necessito la teva ajuda, necessito que m’enviïs força, conformitat, acceptació…Costa molt, el buit és molt gran, tu i la Rosa ereu animosos, m’heu d’ajudar.
Tots els dies són assenyalats, però uns més que d’altres. El dia 5 d’agost, aviat farà dos anys i sembla que fos ahir, et dèiem adéu conformats.
Ja havies fet el cim, però quedàvem buits, tristos, sols…ens faltava la teva presència, el teu somriure acollidor, sentir la teva dolcesa.
El 5 d’abril, avui fa 2 mesos, ens deixava la Rosa, també animosa com tu, que omplia i em feia tanta companyia…El buit s’ha fet més gran, l’enyorança més forta, el record cada dia més viu, amb tu i amb la Rosa.
No sé si es farà la trobada de familiars i amics a l’alzina el proper mes de juliol, jo no podré ser-hi personalment, però tu ja saps que el record teu està sempre present en el meu cor. Segurament estaré a Viladrau, però el meu pensament vola cada dia cao a tu, Pau, i cap a la Rosa.
Cada dia t’estimo i t’enyoro més.

Publicat per iaia Roser 05 Jun 2007, 21:28

 

Hola Pau, és molt fàcil pensar amb tu cada dia, de fet és impossible no fer-ho. Avui m’he trobat davant d’aquest poema, i el pensament s’ha fet més intens. Tu tenies tan clar el que queda prohïbit en aquesta vida…tan de bo tots tinguessim la força suficient per complir-ho.

Queda prohibit plorar sense aprendre,
despertar-te un dia sense saber que fer,
tenir por dels teus records.
Queda prohibit no somriure als problemes,
no lluitar pel que t’estimes,
abandonar-ho tot per por,
no convertir en realitat els teus somnis.
Queda prohibit no demostrar el teu amor,
fer que algú pagui els dubtes i el mal humor.
Queda prohibit deixar als teus amics,
no intentar comprendre el que viviu junts,
trucar-los només quan els necessites.
Queda prohibit no fer les coses per tu mateix,
tenir por de la vida i dels seus compromisos,
no viure cada dia com si fos un últim sospir.
Queda prohibit trobar a faltar algú sense alegrar-te,
oblidar els seus ulls, el seu somriure,
tot perquè els seus camins han deixat d’abraçar-te,
oblidar el teu pas i pagar-ho amb els teu present.
Queda prohibit no intentar comprendre a les persones,
pensar que les seves vides valen més que la teva,
no saber que cadascú té el seu camí.
Queda prohibit no crear la teva historia,
no tenir un moment per la gent que et necessita,
no comprendre que allò que la vida et dóna, també t’ho pren.
Queda prohibit no buscar la felicitat,
no viure la teva vida amb una actitud positiva,
no pensar que podem ser millors,
no sentir que….sense tu,
aquest món no seria igual.

Una abraçada

Publicat per NR 11 Jun 2007, 14:22

 

Hola Pau: hem passat St.Joan i St.Guillem, i demà et tocaria a tu. No podem abraçar-te, però mirem al cel i a la nit la estrella més brillant ets TU. Tu que ens mires i ajudes. Gràcies Pau. Ara aniré uns dies a Viladrau, allà les estrelles brillen més i al vespre, mirant enlaire, et veuré, amb tota l’enyorança del meu cor. No t’oblidem! T’estimo, Pau.

Publicat per iaia Roser 28 Jun 2007, 20:02

 

Hola, el teu record sempre està present amb mi, i amb qui em rodeja, n’estic convençuda.

Sempre que em recordo de tu primer em ve un nus a la gola, se m’inunden els ulls i encara em faig creus que no et podré veure més. Però mica en mica em recordo de les teves paraules, gestos i, sobretot, la teva presència. Sense voler-ho i sense fer soroll eres qui estaves més present en tots i en tot moment.

Ara, els records es fan durs però a la vegada són la recompensa de tenir-te a prop, d’haver-te conegut i d’haver compartit uns anys tant bonics!

Gràcies per tot, cada dia que passa me n’adono de les coses que et dec.

Publicat per txell 02 Jul 2007, 15:52

 

bones amic lector
cada dia surt el sol.. gràcies a qui sap què..
i ara hi ha lluna minvant..
hem parlat i ens han preguntat
si repetiríem la pujada a l’alzina
aquest final de juliol
com sempre que cadascú busqui la seva opció..

aqui n’hii ha una:
trobada a can massana
en primera convocatòria a les 18 hores
a coll de guirló
en segona convocatòria a les 19 hores
del dissabte 28 de juliol

portar berenar/sopar, per compartir, al menú de cadascu
a les fines herbes del terra
(imprescindible també plat, got i coberts)
concert obert/música participada.. de postres
de moment una guitarra, jambé, darbuka i armònica..
lo tenemos.. (què més pots tocar?)

posta de sol amb les ombres del lloc i qui sap el vivac..
com a digestiu.

suposo que un cop publicat aquí ja en farem/u resó 😉
si hi ha idees varies ja direu..
un peto per cadascu/na

Publicat per willy 06 Jul 2007, 15:06

 

 

La variable temps fa que una persona passi de ser un infant a ser un ancià. Forma part inherent de l’equació de la nostra existència tal i com l’evidenciem. D’aquí poc farà dos anys… per nosaltres. Ho recordem així perquè no sabem fer-ho d’una altra manera.

Tu Pau ja t’has desempallegat de la variable temps. Quan ho fem nosaltres tornarem a estar junts. Mentrestant en portem al cor i al record.

Una abraçada!

Campru

Publicat per Campru 10 Jul 2007, 14:01

 

La vida es andar, siempre.

Con el paso ligero de quien sabe hacia
donde quiere ir.
Con la incertidumbre de no entender
qué te depara el camino.
Con el immenso placer de las ilusiones.
Pasando la mayor parte del tiempo
intentando comprender…
Porque el camino es largo.
A veces el pasado duele, el presente
decepciona, el futuro asusta
A veces caminas sobre los cimientos de
la duda o la alfombra voladora de los
sentimientos.

Pero qué sería de nosotros si no
trazásemos nuestro propio camino, si
nos olvidásemos de jugar y de
zambullirnos en la vida.
Si no mirásemos a los ojos de los que
andan a nuestro lado.

…encara t’enyoro…però el teu recod és tan viu..i ple de màgia…

un somriure ben dolç…i una ratafia!

Publicat per …… 13 Jul 2007, 14:35

 

Bé, ja fa dos anys…
Jo no vaig tenir la sort de coneixer-te gaire temps, però bé t’haig de dir, que les estones copartides em van omplir molt, que les aventures viscudes, són sempre recordades amb emoció, i que l’estimar les muntanyes tant com tu, em fa sentir molt próxim i comprensiu, però que alhora, em fa tenir gravada la teva cara i la d’aquella muntanya, que conec molt bé, totalment asociada. Imatges que se’m repeteixen com diapositives que van passant, sempre les mateixes, parking, Craveri, Coll de Peuterey, aresta somital i aquella cara oest, enorme i deshumanitzada.
Cada any torno per allí, i em fa reviure el record. El dolor ja no és el mateix, ara ja és història, i com història nostre, s’ha de recordar amb alegria, les punxades només durant un moment, i després tot és “Pau”.
L’any passat, vaig estar al refugi Gonella, sota el Pic Luigi Amadeo, a la vessant de la Tournette del Mtblanc, el guarda se’n recordava perfectament del que allí va succeir l’any anterior, m’indicava el punt exacte, que coincidia amb el que ens van dir del socorso alpino de Courmayeur. Vaig passar-me gran part de la bona tarda que feia, mirant aquella glacera, van ser uns moments de meditació i quasi levitació trascendental. Avui, sense ser-hi, m’enrecordo perfectament, i mai se m’oblidarà aquella imatge, imatge que sobretot em transmet força, coratge i ganes de viure, que és el que vosaltres tenieu per poder pujar fins allí.
Aquet any, no he baixat aigua d’aquella muntanya blanca, i probablement, no podré anar amb tots a l’alzina, però, bé saps, que a la nord d’Agulles i Frares i vaig tot sovint, i el teu record, passant per allí hi serà sempre present.

Publicat per Òscar 24 Jul 2007, 00:30

 

Pues si, ya hace dos años… dos años y justo hoy me marchaba de viaje a mi país y a Bolivia, a lo de siempre, a ser una con la montaña. Sin tener demasiada relación contigo, pero la suficiente. Solo puedo recordar esa noche de agosto en la que recibí la noticia y lo triste que fue… La muerte es un tema que cuesta de asimilar; es un viaje, es verdad, pero para mí todo esto de los viajes y las separaciones es algo complicado…

Ahora se repite, después de dos años voy otra vez a casa, voy otra vez a los andes; parece que hubiera pasado tanto tiempo… pero no, solo dos años… A la vez, también parece que todo hubiera pasado ayer…

En pocos dias estaré en sitios que te encantarían; ahora a vivir al máximo estos momentos y a ver si nos visitas a alguno de nuestros hoteles de mil estrellas…

Un beso

Publicat per krisanghi 24 Jul 2007, 17:36

 

Dilluns es van complir els dos anys, ahir et trobàvem a faltar…el temps passa i les emocions segueixen amb nosaltres, és amb el que hem après a viure. En aquestes dates tot esdevé més nítid en el record, detalls que fa dos anys passaven desapercebuts, ara tornen per fer-nos reviure aquells moments. En un moment o altre ets als pensaments de tothom, així eres d’estimat…només cal llegir els escrits que la gent vol compartir. Jo també tinc una cosa per compartir, dilluns vaig passar una guàrdia tranquil•la, ventosa, els cims del nord es retallaven a l’horitzó i al cap al sud sortia imponent la silueta de Montserrat, una vista immillorable, un regal, gràcies. Era un dia clar i després de nou hores i donar la fi del servei, vaig decidir quedar-me a veure la posta de sol, uns núvols més aviat foscos jugaven a amagar el sol, que tímidament es dirigia a la posta tenyint la Muntanya Màgica de tons ataronjats i blavosos. El vent els havia modelat creant formes estirades i delicadament suaus. Havia bufat amb força durant tot el dia i va decidir aturar-se a admirar l’espectacle, tansols un pica-soques es feia sentir tot repicant contra la soca d’algun arbre que encara no he descobert. Tot plegat em va fer sentir envoltada de sensacions agradables i m’hi sentia connectada. Se’m va escapar un somriure, un somriure barrejat amb l’enyorança dels bons moments viscuts. Amb tot això vull dir que tot i que l’emoció “apreta per dins” hem de tenir present que les estones viscudes romanen en el nostre interior i per molts anys que passin només nosaltres tenim la capacitat de fer-les retornar…amb un somriure.
Quan fa qu no t’atures a admirar una posta de sol?Ens veiem a l’alzina…un petó!

Roser.

Publicat per Roser 25 Jul 2007, 00:15

 

Hola Pau, encara que personalment no estaré a l’alzina el proper dissabte 28, et porto en el cor i com més penso en tu més t’enyoro. Sempre et tinc amb mi! T’estima…la teva iaia.

Publicat per iaia Roser 26 Jul 2007, 20:53

 

Estic convençuda que avui, en aquest precís instant, hi ha moltíssimes persones reunides per un sol motiu: per tu. I de segur n’hi ha també moltes que, tot i no poder-hi ser, tenim el cap allà, pensant en tu, recordant-te…
Hi penso molt en tu, Pau…
Molts cops em trobo amb la mirada perduda al cel, intentant esbrinar, tot i saber que no hi ha resposta possible, on pots ser.
Busco en quina estrella deus estar reposant, les estrelles que ja has visitat i imagino les que encara et queden per explorar… Quin món tan bonic el del firmament!
Des d’aquí, i per sempre, t’envio una abraçada molt forta, Pau

Nu

Publicat per Núria F. 28 Jul 2007, 19:14

 

Gràcies a tots/es per la segona trobada a l’alzina en record d’en Pau, moments que fan que la vida valgui la pena!

Publicat per joan barrios 29 Jul 2007, 08:31

 

Sense ser-hi, però amb molts records presents

Publicat per s 30 Jul 2007, 10:53

 

En algun campanar oblidat toquen les 7h, el sol encara crema i, mica en mica, van apareixent puntets en l’horitzó, talment com formiguetes, alguns més lleugers que d’altres, somriures coneguts i cares que només sonen de vista,… sense esperar-ho s’esdevé el moment idoni per establir una primera conversa o retrobar-ne d’oblidades…

Després, pausadament, al peu de l’alzina, fem pinya… moments per deixar escapar alguna llàgrima, dibuixar un somriure i enfocar bé el nord perquè no trontolli…

Més tard, compartir un plat a taula i una mica de vi, unes mantes per contrarestar el vent i el regal d’una posta de sol… alguns se’n van, d’altres venen per seguir compartint un got de ratafia, que no falti! i algunes cançons. Entre relliscada i relliscada, uns cossos dansen i altres s’ho miren, i la lluna es deixa entreveure entre la silueta inconfusible de les agulles de Montserrat… la boira ho intenta, però no aconsegueix foragitar-la.

I mentre els primers ulls s’acluquen, uns més còmodes que d’altres, segueixen els contes gironins i les converses animades… Al despertar, entre mirades encuriosides d’excursionistes matiners i individus disfressats d’escaladors, obrir els ulls i trobar-se embolcallat de parets majestuoses, unes llesques de pa amb Nutella, més rialles i un cafè a Santa Cecília tot intentant arreglar el món…

…no cal més, només instants que m’alegro d’haver compartit…

Publicat per Núria 31 Jul 2007, 16:03

 

Mentre un grup d’amics i familiars contemplaven, un 28 de juliol, una bonica posta de sol i una màgica vetllada sota la lluna, acompanyats tots ells d’una majestuosa alzina… d’altres estavem connectats a aquell moment i aquell precís instant amb el pensament i amb tot el cor.
M’hagés agradat molt compartir aquell moment amb vosaltres, però no va poder ser… Tot i així, jo sentia que hi era,… de fet, hi vaig ser!
Un dolç somriure per tots i totes.

Publicat per Sílvia 31 Jul 2007, 17:22

 

I si quan sóc davant de l’alzina estiguessis mirant-me somrient?
I si estessis sempre molt a prop, cuidant-nos i estimant-nos més encara?
I si quan aquell 23 de juliol vas creuar a l’altra banda haguessis sentit tot l’amor i la pau que generaves?
I si, després de l’última alenada, t’haguessis vist envoltat dels qui t’estimaven i havien hagut de creuar a l’altra banda molt abans que tu?
I si, veient la teva cara de desconcert i por davant el nou estadi t’haguessin acollit i abraçat?
I si això hagués esfumat tota recança i t’haguessis sentit l’home més estimat i més feliç del món?
I si ara fossis en aquell hotel “de mil estrelles” sentint pau i amor com mai havies sentit fins ara?
I si, quan nosaltres fem la nostra última alenada et veiem entre la gent que ens ha estimat i ha hagut de creuar a l’altra?
I si, quan això passa, ens somrius i ens abraces mentre sents que et diem “quines ganes tenia d’abraçar-te!”
I si llavors podem compartir junts tot l’amor i la pau que tu ja sents ara?
I si ens adonem que això de creuar a l’altra banda demostra allò que em van dir algun dia de: “la vida no s’acaba mai, encara que no ho poguem entendre encara”?

… potser desvariejo…

però… I si no desvariejo?

Feliç Festa Major, Pau!!!

Publicat per Míriam 24 Ago 2007, 20:00

 

Ja el tenim aquí, un nou Correfoc amb el que tornarem a omplir els carrers de Manresa amb un esclat d’espurnes, fum i tocs de tabal… Torna l’emoció, aquella que et recorre pel cos quan ja estàs a punt de començar, els nervis previs als tres trons, els amics, coneguts, ben amagats sota un fulard i un barret, la plaça plena al “de vacances”, la unió multitudinària de correfocaires i “xaldiguerus” junts per celebrar el final de Festa Major tan esperat! Aquest serà el tercer sense tu, i avui segur que des d’algun racó d’aquesta lluna plena que presidirà l’espectacle, tu no te’l perdràs :)! Aquesta tercera palmera, igual que les dues anteriors, va directament del nostre cor al teu!! Tres petons moixogà!
Bon Correfoc a tothom!!!

Roser.

Publicat per Roser 27 Ago 2007, 11:23

 

Tercer Correfoc Pau !
Ahir la palmera va pujar poc
i les seves fulles van baixar omplint la plaça
i tocant-nos d’aprop.

Al so dels tabals es despertà l’infern
i …
olor de pólvora,
espetec de traques i carretilles,
espurnes que omplien la nit,
ulls brillants sota les màscares i els mocadors,
dimonis i dracs,
i enmig del foc i la calor, la lluna plena ens va acompanyar tota la nit.

I tu eres present en cada moment,
somrient,
i recordant-nos que la vida no s’atura mai
que és infinitament preciosa
i val la pena disfrutar-la en tots els seus matisos.

Salut moixigà, una forta abraçada fill.

Núria

Publicat per Núria Bosch 28 Ago 2007, 10:11

 

Pau….
aquests dies m’han recordat molt a tu,
ja saps, la olor de la pólvora, l’estiu, la muntanya.
Per mi segueixes siguent un exemple en tots i cadascun dels sentits.
abraçades,
de tot cor

Publicat per uri 29 Ago 2007, 16:36

 

Hola Pau: ja fa 25 mesos que vàrem fer la teva despedida tan emotiva, i 5 mesos que despedirem a la Rosa, comiats tristos perquè sabíem que no tornarieu més. Ens han quedat els records: la teva gran simpatia i estimació vers nosaltres, el teu somriure dolç i acollidor, les teves abraçades tan carinyoses, que encara tanco els ulls i em sembla que les sento…, l’estimació desinteresada de la Rosa, la seva comprensió, la dolçor de la seva amistat i companyia…
Tot això o recordo, enyoro i omple el meu cor,
No t’oblidaré mai, t’estimo Pau…

Publicat per iaia Roser 05 Set 2007, 04:37

 

És fantàstic, nomès al llegir les paraules de tothom que escriu aquí m’omplo d’energia.
Ara al recordar en Pau i en Jordi Basi fan que un somriure es reflecteixi en el meu rostre i un suspir m’ompli dins meu d’alegria per continuar amb la meva vida, amb els meus somnis, amb ser feliç.
Us porto a dins i m’en alegro que el vostre record em faci tirar endavant, Gràcies.
I a tothom que és aquí i ara ENDAVANT, nomès els crancs van endarrera.
Una forta abraçada i un somriure a les estrelles.

Publicat per Anna Rodoreda 06 Set 2007, 17:59

 

fa dies que no escric, cosa q no vol dir q n entri a llegir i recordi unmunt de coses… aquest estiu he pensat molt en tu, potser eren els locs que em feien setir més a prop teu, i la festa major, olor a pòlvora, focs, música… porto una setmana drilla saps, sempre prefereixo l’ampolla plena que la buida però a vegades costa… i saps què, quan arriba aquest moment penso en tu! si, em fa valorar tot allò que realment importa i la resta (les dolentes) perden la seva força i, mca en mica, torno a somriure i a veure el cel més blau que mai. gràcies per ser aquí xavalín!

Publicat per a 07 Set 2007, 21:48

 

fa temps celebravem corrent per la plaça Catalunya despres de la manifestació de l’11 de setembre..
fa menys temps celebravem escalant la Valentin Casanoves a l’aeri un 11 de setembre.. on vam fer reunió també en una altre plaça Catalunya..

ja fa temps de tot plegat i sembla que l’únic que no s’atura sigui el temps..
hem celebrat un nou Correfoc, una alternativa amb falla inclosa, una de Patum, uns aniversaris i molts sants, sopars i visites a la Bode, dies de kayak i com avui de feina per fer diners, bons cafès i cafès dolents, voltes a alguna illa i kilometres a dues rodes, algunes escalades i que ser jo quantes coses més..
l’altre dia estava en un casament i en el vers que el padri va llegir a la núvia hi vas sortir tú. El gerard no et va conèixer, tot hi això quan es va obrir la barra vam poder viure un d’aquells moments màgics de conexió i brindar amb els rons amb cola per tu, per nosaltres.. i portats per l’alegria del moment per tothom i per la vida
ja fa temps que la vida segueix sense tú..
com que està escrit que el que es comença segur que s’acaba.. no ens preocuparem més de com pq segur que s’acaba bé 😉
a disfrutar-se
willy

Publicat per willy 11 Set 2007, 12:35

 

He estat en una illa… on l’esperit més interessat i materialista de l’ésser humà sembla que encara no hi ha arribat del tot. Indrets verges sense grans construccions, bars de mariners, delicades casetes de colors on la gent va fent el seu dia a dia… amb la calma… Es respira natura allà on arriben els ulls, un gran Pico es retalla a l’horitzó com una gran piràmide de silueta perfecta amb vestit de color verd, bufanda de núvols, olor de timó i cor de foc, una barreja que pot oferir aventures inesperades tot celebrant la Diada! I un gran oceà de color blau, un blau que t’atrapa, et fa sentir petit, t’abraça i t’ofereix espectacles inoblidables! Enmig de l’Atlàntic he vist jugar els dofins, agosarats i entremaliats, fent curses amb la nostra barca… m’he banyat amb ells, he sentit les seves converses i he pensat molt en tu, ells són lliures, neden, salten, fan tombarelles, dibuixen onades… i tot d’una s’enfonsen i després tornen a saludar-te…
A la barca sentint a la cara el vent i petits esquitxos de mar, pensava en com vivies tu els teus viatges i tornaves amb ulls brillants, explicant amb aquella emoció, instants que per petits que fossin, a tu t’omplien i sabies encomanar…
Han estat bonics dies, envoltada de riures, bons moments i no tan bons, cerveses marineres i paisatges de conte… i acompanyada de bona gent!!! Muito Obrigada 😉 per poder haver-ho viscut.

Roser.

Publicat per Roser 15 Set 2007, 00:50

 

Hola Pau: al mateix temps que s’allarga la distància que ens separa de tu, els records créixen i ens omplen més cada dia. Avui he llegit una frase que deia parlant d’una persona: “la teva llavor sempre estarà viva”. Quina raó que té. Que viu estàs en els records, el teu interès per tot el què fèiem, les teves abraçades tan carinyoses. Vas sembrar molt d’afecte, molta atenció, i això no s’oblida.
Com més temps passa, més es recorda, i així procurem viure, pensant en tu i tots els que ens han deixat. T’estima

Publicat per iaia Roser 26 Set 2007, 21:00

 

Hola pau: quan miro la teva foto i veig aquest somriure, jo m’emociono i em dono més compte de lo molt que t’estimo i lo molt que t’enyoro. Pau, el teu record està sempre amb nosaltres i com més temps passa més creix el nostre enyorament.
Et recorda i t’estima…

Publicat per iaia Roser 23 Oct 2007, 19:56

 

Vaja, no sé perquè, però avui he sentit la necessitat d’escriure les primeres línies en aquest espai. Suposo que de tant en tant els nostres records emergeixen i es tornen vius com si fossin el present mateix. Vaig tenir la sort de conèixer en Pau, de compartir alguna cosa més que un -bon dia, com va?- alguna escapadeta, sopars, algun moment de nervis. Ni de bon tros com la majoria dels que ara esteu llegint aquestes ratlles. Però en Pau, tot i la seva joventut em va ensenyar moltes coses, coses que intento aplicar-me a mi mateix. No sé, potser podria dir que em va ensenyar a viure.

Gràcies.

Publicat per j 24 Oct 2007, 19:03

 

Hola Pau: avui és Tots Sants. Hi sou tots els que ens heu deixat i estimat, i que el vostre record d’amor i d’amistat nosaltres no oblidarem mai. Demà, dia de difunts. I quan diem “que la llum perpètua els il.lumini i descansin en pau”, pensem amb els nostres difunts, però especialment en els últims que ens heu deixat, tu Pau, la Rosa…
Desitjo que la llum del cel brilli sobre les vostres ànimes, ànimes bones i inoblidables. Sóu la nostra llum. T’estima.

Publicat per iaia Roser 01 Nov 2007, 04:23

 

 

 

ahir em van dir que l’alzina tenia aglans..
dilluns va fer 15 anys que li va agafar un paro al Damià..
i diumenge van fer la cursa Montserrat Nord dedicada al Ricard, pujant al lloc on us vam deixar anar a tots dos..
dijous vaig tornar d’un món on la mort es viu com una alliberació dels patiments d’aquesta vida terrenal.. i recordant els ghats cremetoris de Vanarasi, del temple de Pashupati i Muktinath no recordo cares amargues.. sinó simplement de respecte, admiració i esperança que el transit fos correcte i satisfactori per l’esser estimat que canviava d’existència..
serà que cadascu diu adèu com viu.. recordant el teu, encara em faig creus de com ho vas/veu fer.
avui torno a un món que molts compartim, no es el primer dia.. po sembla que al segona no hi ha tantes novetats, anar a treballar, a fer diners..
cosa de móns..
cosa de temps..
variables irreconcil·liables..
coses..
bon deia a tots ciutadants de móns.
wily

Publicat per willy 14 Nov 2007, 08:51

 

Hola Pau,
com va tot
et voldria demanar un favor, ting un amic l’Antonio que ve cap ha on ets tu, ell no volia, pero aixó com tu tant be saps, no es pot triar el moment, segur que està molt cabrejat, busca’l i fes li una abraçada molt forta i digali que es un “malt parit” i que aixó no es fa als amics.
Quan s’hagi tranquil, veuras que es molt trampat i conyero, sen en fot del mort i de qui el vetlla, com jo, et caura be i podras anar amb ell als cims mes alts i les valls mes fondes, li va la marxa.
I per aqui Pau tot tranquil, no patexis, els dies seguexent sent maravellosos, si ti fixes be, encara pots veura la vida pasar tranquilament pels carrers, rius, valls, els ulls dels amics, i sentin i desitgant, i plorant i rient…
Es increible la vida no para, ni per vosaltres.
Despres de la misa he agafat el cotxe i he fet kilometres escoltant els Esquirols, tent recordes de les 2 cançons mes tristes, Barcelona i Vine L’amor, i m’han portat a casa la Nuri, hem sortit a passajar amb la seva gossa, igual de princesa que el primer dia.
Gracies Toni.

Publicat per P3 17 Nov 2007, 20:07

 

Hola, molts dies entro i miro tots aquests magnífics retalls que ens avoquen a tu, a allò que vam viure junts i no escric res, simplement… faig un volt per aquí.

Però avui m’ha vingut aquesta frase al cap i immediatament he pensat en tu, Pau, i l’havia d’escriure: “Només hi veiem bé amb el cor. Tot el que és essencial és invisible als ulls” (és del Petit Príncep).

Fins demà, o l’altre..

Arofito per prendre la iniciativa i felicitar a tots aquells que entreu, escriviu i compartiu “el Pau”.

Publicat per t 23 Nov 2007, 15:02

 

Hola Pau: sembla que era ahir, i avui fa 28 mesos et feiem aquella emotiva despedida. 28 mesos…, més de 2 anys, i et sentim tan present i vora nostre com si et poguèssim veure en qualsevol moment. Com t’enyorem…Venen festes de família, però no seran mai les mateixes. Ja procurem estar contens, perquè si tu ens veus, es a dir, si tant tu com la Rosa ens veieu, no patiu. Nosaltres procurem superar-ho. El buit és molt gran, però ho procurem. Tal com es diu: Déu sobre tot, i en Ell posem la nostra esperança.
Pau, t’estimo i t’enyoro.

Publicat per iaia Roser 05 Des 2007, 05:46

 

El primer somriure del matí, la comprensió davant una estúpida ofuscació, el tacte en saber dir les coses, les converses eternes en què el temps no compta, el suport quan tens por de començar un projecte, compartir estones i moments que seran per sempre, descobrir els detalls que s’escapen, aprendre de la Natura, discutir per adonar-nos que no sempre tenim raó, cedir perquè és millor la reconciliació, abraçar i sentir que l’Univers s’atura, somiar que tot està per fer i tot és possible, els hotels de mil estrelles… et trobo a faltar… un petó!
Roser.

Publicat per Roser 12 Des 2007, 22:27

 

Hola Pau, no ens vam conèixer. La meva arribada aquí és casual. Una d’aquelles casualitats que fan el món petit. Minúscul. Fa sis anys que vaig deixar l’escalada per construir una vida “normal”. Ara hi he tornat i cada vegada que toco la roca amb les mans em carrego d’aquella energia de què parles, una energia que ens trasnforma; però que ens lliga i ens empeny i ens domina i acaba escrivint el nostre destí. Sóc un vell amic de’n Pako Sánchez. Un dia d’aquests hi contactaré, pq amb ell en parets immenses i oblidades ens sentíem vius. Vaig conèixer en Teixi el 2002. Vam compartir estada a Ailefroide i bons moments i bons consells. No sabia res de la seva mort, ni, és clar, de la teva. El món se m’ha fet petit a dins del cor, però no hi cabia.
Hi ha una casualitat que fa que ens retrobem constantment en aquest món petit que són les parets de les nostres muntanyes. Són massa els companys per als quals el destí estava escrit a les roques. Agraiexo als teus la valentia d’editar una racó digital com aquest. La melangia dels escaladors veterans, lluny de les batalles de refugi, és difícil d’explicar, de transmetre i aquí, amb poques paraules es materialitza amb una força bestial. Gràcies.

Publicat per dani 23 Des 2007, 19:43

Ja és el tercer Nadal Pau!
Aquest any no tinc ganes de festes. Sento el consumisme i les paraules buides com un insult. Necessito intimitat i silenci.

Les emocions es van cuinant a foc lent. Els records van obrint capses plenes de fotografies: la gebrada sobre les plantes quan anàvem a buscar verd, les estones de jugar a fer i desfer el pessebre amb les seves figures de plàstic i uns quants clics, el dinar amb tota la família, la carta als Reis, les sabates al balcó.

Nadal és naixement. Una dona ha tingut un fill i …

Necessito sentir l’absència cruel,
Necessito sentir la presència constant a dins del cor, el diàleg sense paraules, les llàgrimes dolces,
La felicitat d’haver compartit una part del temps que has estat aquí amb nosaltres.

Aquest Nadal desitjo que segueixis sent una llum en la foscor.
T’estimo fill. Sempre t’estimaré

Nuri

Publicat per Núria B. F. 25 Des 2007, 13:23

 

Dona’m la mà…viatjarem lluny, sentint el vent a la cara, el mar, la muntanya, el cel, els estels, la lluna trapella… no ens farem grans perquè no desaparegui la capacitat d’emocionar-se pels petits detalls, seguirem el camí…amb l’estil…donant allò que tenim més preuat, la nostra escència…pura vida!

Roser.

Publicat per Roser 03 Gen 2008, 19:29

 

5 de gener del 2008
Hola Pau: ja han passat les festes nadalenques, amb el record molt viu teu, i de la Rosa. I comencem un nou any. Estem a les portes dels Reis i els records ens porten a quan éreu molt petits i anàvem a veure la cavalcada, amb tu i el Guillem. Veig la vostra cara tan i·lusionada, i el vostre somriure feliç.
I recordo amn enyorança la teva absència, Pau, i la de la Rosa, i com us trobem a faltar…
El vostre record ens omple el dia a dia, i sort tenim d’això, i de pensar que un dia ens retrobarem.
Pau, la teva presència i la de la Rosa la sento tant, que és com si en qualsevol moment poguèssiu venir.
Estiguen contents. El vostre exemple i el vostre record, no podrà esborrar-lo ni el temps ni ningú. El vostre record és la meva companyia. Us porto en el cor. Pau, tèstimo. Un petó.

Publicat per iaia Roser 06 Gen 2008, 15:21

 

Au ja som al principi d’una any més, que no en serà un de mes… serà l’any… M’enrecordo d’una escalada amb dos peus drets, d’un com es baixa d’aquí, d’un com faig la reunió si m’ho he deixat tot a baix, de por i d’equilibris que només m’atrevia a fer radere teu i pots comptar… caliu i vibració… amistad i aprenentatge… recordo com hem costava atrapar els teus passos; i penso, encara que fos de lluny, com m’agradaria continuar encreuant-los de tant en tant…
Una abraçada

Publicat per Victor 10 Gen 2008, 13:12

 

Hola Pau: el temps allunya el dia que et vàrem despedir, però els records estan sempre vius, aquí a prop nostre, amb la nostra estimació cap a tu.
Avui a la missa hem llegit: feliços els pobres en l’esperit, que vol dir persones senzilles…feliços els humils…feliços els que volen ser justos…feliços els compassius…feliços els que posen pau…feliços els nets de cor…Déu els reconeixerà com a fills. El cel és per a ells.
I nosaltres que t’enyorem, sabem que al cel és on tu ens estàs esperant, amb el teu somriure acollidor i ple de dolçor.
T’estima…la teva iaia Roser

Publicat per iaia Roser 03 Feb 2008, 20:52

 

Tirant la vista enrere veient on hem arribat, superant les diferents vies de la vida, unes fàcils, d’altres no tant, on els llargs es fan eterns i sembla que totes les relliscades ens traven el camí, ens entra la decepció i no recordem que som on som perquè hem estat capaços d’arribar-hi perquè una petita il.lusió ens ha servit de motor per encarar la via. Comptant amb l’ajuda dels que ens donen la mà o ens posen una cinta per agafar-nos quan no podem més i la força decau…quan superem una via o un repte o qualsevol afer, contemplar des del cim el paisatge, ens alegra el cor, ens dóna seguretat i aquella veueta interior ens diu que fem el correcte, perquè ens sentim plens, en harmonia amb nosaltres… Seguirem amunt…per observar els voltors i contemplar el sol que arriba a la posta…seguint l’estil.

Gràcies 😉 un petó!
Roser.

Publicat per Roser 10 Feb 2008, 22:01

 

Hola guapu,
fa dies que no t’escric res, però m’hauràs sentit moltes vegades…, un somriure quan de festa sona un reaggy-ska i et veig ballant al ritme amb algun color llampant, una mirada alçant la vista a l’horitzó atrapant núvols i cels rogencs…
però és altres vegades quan ja no puc fer servir la trampa… “bé ja hi pensaré”,
perquè l’engany és massa evident, quan penso en tu i et sento més a prop que mai i me n’adono que em dec a mi mateixa l’esforç de fer-hi alguna cosa, i en certa manera
també també sento que t’ho dec a tu.

Ja fa masses dies, potser mesos… que afronto la vida amb por, és una por a patir a passar-ho malament a estar trista, no m’arrisco a enamorar-me no sigui cas que se’m torni a trencar el cor…ni em plantejo canviar de feina perquè en aquesta ja hi estic prou bé -em dic-, és heavy però és que ja ni somnio desperta no sigui cas que es compleixi algún somni!

Fins fa poc pensava que era una estratègia per no patir i ja m’anava bé, ara però s’ha convertit, en un estat d’immobilisme patològic que m’impedeix disfrutar i viure la vida amb tota la intensitat, jo ferrea defensora de la llei d’Arquímedes aplicada als sentiments i les emocions m’he adaptat a viure en un equilibri apàtic que resulta que és pitjor que la nit més trista d’entre totes les nits…

encara no sé com ho faré, potser haig de demanar ajuda, segur que m’hauré d’esforçar
molt ho sé, però el primer pas ja està fet, ja he cridat fort que no en tinc prou, ara cal seguir endavant, superar en comptes de recarregar, potser perdre per poder guanyar.. suposo que l’important és moure’s i no quedar-se aturada…, i sigui com sigui et tinc a tu, que en aquest camí per mi ets més que un estandard… gràcies Pau, t’estimo molt!
Laura

Publicat per laura 11 Feb 2008, 18:22

 

se’m mouen masses coses que no puc explicar quan llegeixo aquests tant bells escrits!
sempre ens estem ordenant i pensant el que farem d’aqui una estona, unes hores, uns dies, uns mesos…ja està bé, en part, perquè ens marquem objectius, il·lusions, raons per viure!! però no oblidem a fer una pausa i preguntar-nos com estem? que ens manca ara? si no ho tenim a l’abast, demenem-ho als de dalt, que hi ha uns àngels que ens vigilen i ens calmen el pensament, la mirada, l’esperit!

una abraçada company!

Publicat per Ferran 18 Feb 2008, 00:21

dia de feina, fer diners més ben dit..
m’han emigrat a cobrir Vilanova i feina mesos que no venia, no he vist més q les 4 parets i el carrer del davant del parc, més ben dit..
estic motivat, estava més ben dit..
dies de paron, repós per un dit xuscat, més ben dit..
repàs i lectura, de llibres llegits al mundo playa, reescrits més ben dit..
fa temps q no escribia, diferent que tota aquesta colla de robots PESATS que colapsen el blog, i aprofito per convidar-los a q es desconectin de la xarxa, simésno elèctrica..
dies durs aquests.. quan la realitat sobrepassa la necesitat de realisme..
dies de trasllat i remiendos, ordre en mi casa i en agenas.. que quien ordeña su casa ordeña su vida.. 🙂
diuen que nevarà, q això sempre va bé per tapar les esquerdes blau turquesa de les glaceres alpines i de pas per poder deixar-se fluir vessant avall.. flotar en la neu pols ingràvida tot escribint un poema a la falda d’una muntanya..
neu queserà aigua per beure, regar i navegar..
em queden deu hores d’estar per aquí, apunt per sortir, i si tot va bé corrent els engego tots a parir.. guardia a vilanova amb la èlite, no és tant 😉
diuen que La vida se entrega a aquello que es capaz de llenarla..
i que:
No se diga que la fatalidad no nos deja mejorar nuestra vida, porque la belleza de la vida está precisamente no en que el destino nos sea favorable o adverso -ya que siempre es destino- sinó en la gentileza con que le salgamos al paso y labremos de su materia fatal una figura noble.
i una útima frase
El principio de las cosas no suele estar donde debe, es decir, al principio. Sólo aparece después de buscarlo, o a lo mejor aparece de improviso, pero suele ser por en medio, y esto sin contar con los círculos viciosos. A.V.
bonit a tothom
willy

Publicat per willy 01 Mar 2008, 23:29

 

Bones Pau he trigat gairebé dos anys i mig a escriure pero els sentiments no m’ho han permès fins ara, sovint recordo l’efecte que va causar la teva mort enmi,estava embarassada del Martí i jo crec que des d’aquell dia has estat present en la seva vida sovint quan mirem fotos l’hi explico qui ets i quina era la nostra relació quan sigui més gran o entendrà millor ara de moment quan et veu diu Pau i m’entra una mena de tristor i enyorança que tant sols aconsegueixo fer passar pensant que vas viure la teva vida intensament, espero que tant el Martí com l’Arnau(estic esperant el segon fill) tinguin una vida tant “sana” comla teva, unpetó enorme,
roser S.

Publicat per roser s. 03 Mar 2008, 21:02

 

Hola Pau: cada dia que passa t’enyorem més i t’estimem més, perquè el no poder-te veure ni abraçar-te, ens donem més compte que no ets aquí. Som molts que ens passa això, perquè el teu record, les teves converses i les abraçades es troben a faltar molt. Espero que junt amb la Rosa, que també enyoro molt la seva estimació i companyia, disfruteu de la pau del cel i des d’allà dalt vetlleu per tots nosaltres. Gràcies. T’estima

Publicat per iaia Roser 06 Mar 2008, 05:44

 

21 de març…primavera? o potser no, els follets que pinten de colors la natura deuen parar bojos amb tant canvi de temps…el que sí és segur és que avui la lluna ben plena somriu exultant dins la foscor que els estels li han cedit perquè brilli més bella…Orió li fa de guàrdia…i se la mira i li pica l’ullet ;).
Fa poc vam incloure un fragment d’un text d’en Miquel Martí i Pol en una felicitació d’eniversari d’algú a qui tenim en gran estima…des de fa uns dies que ha perdut a un familiar de renom i prestigi pels altres però per a ella era el tiet… Una gran pèrdua, dèien els mitjans de comunicació i el funeral ple de personalitats, per ella i la seva família discreta i dolguda un tiet, un germà, un cunyat…algú proper.
Aquí deixo el text, escrit per una altra gran persona…i que algú en va posar música per esdevenir cançó…

 

“No tot és desar somnis pels calaixos
rodejats d’enemics o bé d’objectes
que subtilment i astuta ens empresonen.
Perquè viure és combatre la peresa de cada instant
i restablir la fonda dimensió de tota cosa dita,
podem amb cada gest guanyar nous àmbits
i amb cada mot acréixer l’esperança.
Serem allò que volguem ser…
Pels vidres del ponent la llum esclata.”
(…)

 

Bona nit, un petó.

 

Roser.

 

 

 

Publicat per Roser 22 Mar 2008, 00:08

 

 

Hola Pau: ja hem passat la Setmana Santa, que ha estat molt baixa aquest any. He llegit, sentit música, vist reportatges i pensat en tu, la Rosa, l’avi… Tots heu marxat massa aviat. Entre el que he llegit hi havia un vers, del qual t’envio un fragment:
“En els cims la nit és enyorança,
és poesia, és llum, és sentiment…
I allí en les solituds hom té esperança,
de trobar en cada estel un confident.
Jo he dit també en silenci a les estrelles,
la tristesa punyent del meu enyor,
i tot clucant els ulls, des del cel, elles
han seguit comprensives el meu plor”.
…I llavors he pensat en el teu hotel de mil estrelles…com deu ser, de bonic!
Et recorda i t’estima

 

 

 

Publicat per iaia Roser 24 Mar 2008, 21:38

 

 

 

PAU:

 

“vemos cómo son las cosas cuando las vemos como las ven los niños, sin el por qué de las cosas. ”

 

bona nit artista!!
ara, al dir-te artista, m’ha vingut al cap la imatge de tu al meu costat i jo tocant un reggae per tu i la roser, que estava a l’altre banda del telèfon. tu flipaves amb mi i jo flipava amb tu; els teus detalls, les petites coses… no és això la vida?

 

passa ràpid el temps. molt ràpid. què és el temps? !! noto que passa el temps i jo no en sóc conscient! suposo que no s’ha de ser conscient, sinó viure el temps!

 

espero rebre la teva energia quan anem als Alps! tu estaràs allà amb nosaltres eh! no te’n vagis cap a una altra estrella!

 

“quisiera amar a alguien. y amar es cuidar. quisiera cuidar a alguien.”

 

textos de antonio porchia. llibre; voces abandonadas.

 

una abraçada a tots i a totes. una abraçada germanet!!!

 

Publicat per ferran 30 Mar 2008, 14:53

 

què és l’amor? va preguntar el deixeble.
l’absència total de por – va dir el mestre.
i a què tenim por? va tornar a preguntar el deixeble.
a l’amor -va respondre el mestre.
ANTHONY DE MELLO.

 

avui us vull fer reflexionar sobre la vida com una obra d’art. de fet, nosaltres sóm actors disfressats de gent normal i corrent! nosaltres ens creem el nostre personatge amb els nostres pensaments, amb la nostra manera de veure’ns. per tant, si no ens agrada una faceta de nosaltres la podem cambiar, simplement adoptant una altre manera de veure’ns i de crearnos el nostre personatge. un personatge que sigui capaç de riure’s d’ell mateix, de gaudir en els moments que està sol….d’aprofitar les sorpreses i imprevistos que et dóna la vida…

 

aneu amb compte amb la tristesa…és un vici.!

 

una abraçada a tothom i especialment a tu.

 

Publicat per ferran 16 Abr 2008, 22:12

 

Que bonito lo que dices Ferran. Pero que dificil es entenderlo!! estamos demasiado metidos en el papel como para darnos cuenta que estamos actuando!!

 

Y la vida gira y gira… y pasan los días… Días buenos y días no tan buenos; días grises y días de sol. Todo oscila como un péndulo. “Haz del tiempo tu amigo…”

 

Un beso para tí Pau.

 

Saludos!

 

Publicat per Krisanghi 17 Abr 2008, 16:51

 

Hola Pau: avui és St.Jordi. Sempre pensem amb tu, però en aquesta festa assenyalada i catalana, i penso més intensament, de com tu hauries disfrutat. El teu germà Guillem ha tingut la gentilesa de portar-me una rosa, que junt amb les teu pare, en nom de l’avi, la Rosa i teu, m’han fet molta il.lusió. També m’ha obsequiat amb una rosa i tres lliris una molt bona amiga, que aprecio de tot cor. Com pots veure Pau, la rosa, més ben dit, les roses de St.Jordi, no m’han faltat. Pau, el temps passa, les ferides es curen, però els records cada dia són més forts i més vius. Com t’enyorem…i com t’estimem…Un petó

 

Publicat per iaia Roser 23 Abr 2008, 21:20

 

vaia setmaneta que tinc…quantes baixades i pujades he tingut…
està clar que despres d’una baixada ve una pujada, però quan estàs baixant, sembla que no vegis on hi haurà el punt d’inflexió! fins que arriba el moment en que sense adonarte’n….pum! estàs disfrutant amb alguna cosa que et fa borrar de la ment allò que t’intranquilitzava…
a vegades sembla que ens compliquem la vida, i encara diria mes, que anem enrera en comptes d’endavant…però no és cert, sinó que com que els homes som “tontos”, semrpe caiem en les mateixes trampes…només nosaltres sóm el mes important!!! no oblidem… al final sempre acaben bé les coses, i sino es que encara no s’han acabat!!
una abraçada pau!! t’estimo!!

 

Publicat per ferran 24 Abr 2008, 22:47

 

Ja ha passat sant Jordi! 2 anys i 9 mesos o 33 mesos, o …

 

I el diumenge, la família a l’alzina. Un braçalet de coloraines a les branques i la foto de família al teu voltant. Tots, tots, el Toni s’equivoca al comptar o potser no.
T’hi deixo la rosa de sant Jordi.

 

I ara cap als Alps!
Estàs preparat? que pugem, eh?
Demà les dues furgonetes sortiran de Manresa. Però a més a més de nosaltres 8 i la Nica viatjaran amagades entremig de l’equipatge moltes altres persones que ens acompanyaran, que saben del viatge i volen estar amb nosaltres i amb tu, Pau.
Haurem d’anar alerta amb els gendarmes i els carabinieris!

 

Volem tornar a la pista d’aterratge a fotografiar els helicòpters, al càmping encara que estigui buit, al bosc del davant a collir pinyes, alguns pujaran fins el refugi… Volem veure les parets plenes de neu a tocar, l’espai on era la furgo… Anar al cementiri de Courmayur a buscar edelweis.
Volem viure, reviure, explicar, riure, plorar, curar, recordar, …
Portar cendres al Alps i recollir aigua de la gelera per l’alzina. Fer una fondue i brindar pels que hi som i els que ja no.
Volem viure aquests dies amb tota la seva intensitat, color i llum. Viatjarem al Nord com vosaltres, encara que fa massa fred per allotjar-nos en hotels de mil estrelles.

 

No estareu d’expedició el Teixi i tu aquests dies, oi? Ei, que tornem per retrobar-vos en aquell cel i aquells espais. Fins demà.

 

Nuri

 

Publicat per Núria B. 30 Abr 2008, 19:42

 

Pau estimat: avui faries 29 anys, però ja en fa quasi tres que la muntanya que tan estimaves, et va abraçar per sempre, deixant-nos a nosaltres els records i l’enyorança de la teva alegria i del teu dolç i acollidor somriure.
Et tenim viu i present en el nostre cor. No t’oblidem Pau. Un petó!

 

Publicat per iaia Roser 08 Mai 2008, 05:54

 

Un text extret del llibre ‘Paraules que curen’ d’Àlex Rovira. Escrit per algú que no hi va voler posar el nom..

 

Bona lectura!

 

Després d’un temps
hom aprèn la diferència subtil
entre agafar una mà i encadenar una ànima,
i hom aprèn que l’amor no significa allitar-se
i que una companyia no significa seguretat;
hom comença a aprendre
que els petons no són contractes i els regals no són promeses
i hom comença a acceptar les seves derrotes amb el cap alt i els ulls oberts,
i a aprendre a construir tots els seus camins avui,
perquè el terreny de demà és massa insegur per fer plans…
els futurs tenen una manera de caure a la meitat.
I després d’un temps, hom aprèn que si és massa,
fins i tot l’escalforeta del sol, crema.
De manera que hom planta el seu jardí
i decora la seva ànima, en lloc
d’esperar que algú li porti flors.
I aprèn que realment pot suportar-ho,
que hom és realment fort,
que hom realment val,
i hom aprèn i aprèn…
i amb cada adéu hom aprèn.
———————————–

 

Setmana de Patum…una més…

 

Un petó trapella 😉

 

Roser.

 

Publicat per Roser 20 Mai 2008, 20:06

 

Hola Pau
El teu cosí està passant un mal tràngol, ja ho saps oi?
Ara necessita dormir moltes hores. Potser podries guiar-lo en els seus somnis, perquè siguin lluminosos i plaens.
Una abraçada, com sempre.
Nuri

 

Publicat per Núria B 04 Jun 2008, 16:06

 

ahir vaig passar una tarda fantàstica, de sol i brisa de seda, perfums de menta fresca, bona companyia, la teva música…vam riure llegint fragments d’Afrodita i plorar amb versos d’en Neruda, vaig recordar i vaig somiar i avui torna a ser dilluns, els mateixos des-coneguts en el camí cap a la feina, les peripècies per aparcar, l’ordenador amb les seves dèries, batalletes de cap de setmana amb els companys, aquella necessitat imperiosa de dormir quan havent dinat encara queden hores per plegar…tot com cada dilluns… però hi ha alguna cosa diferent;) gràcies Pau, una abraçada gegant!

 

Publicat per Laura 09 Jun 2008, 17:54

 

Hola Pau! El teu record és com una força que ens empeny, i el teu somriure una llum que ens il·lumina. Quan penso amb tu, sempre veig el teu somriure acollidor, convidant-nos a parlar.
No escric en els dies que ho feia habitualment, però és que aquest mes, tinc molts dies assenyalats. Demà, 11 de juny, la Rosa hauria fet 75 anys, i haviem fet tants plans…El dia 14 farà 3 anys que la van operar, i tenia tantes ganes de superar-ho…En fi, Déu sap perquè us ha rescatat d’aquest món…
El dilluns dia 2, vaig anar a dinar a casa d’en Guillem. Em va convidar, i també hi havia la iaia Núria, ens ho vàrem passar acompanyats i bé. En teu germà sap defensar-se molt bé a la cuina, tú ja ho saps.
Se li veu que t’enyora molt. Tu no el deixis mai de la mà.
Avui hem anat a dinar tots dos junts. Ens ho hem passat bé, parlant, recordant temps que ja estan lluny, de Montserrat, i ens hem fet mútua companyia. Ha sigut molt agradable.
Aquest 23 de juliol. també us reunireu a l’alzina, però jo, Pau, no hi podré ser. Estaré a Viladrau. Tota manera, el meu record, i molt més en aquestes dates tan assenyalades, està sempre amb tu. Et porto dins del cor.
Fins un altre dia, Pau.
No t’oblida i t’estima

 

Publicat per iaia Roser 10 Jun 2008, 20:12

 

Hola Pau: en la nota d’ahir em vaig descuidar de comentar-te una cosa important, i és que els teus germans Ferran i arnau, aquests dies estan d’exàmens. En Ferran ja ha acabat aquesta setmana, i l’Arnau ho farà a primers de juliol. Posem tota la força del nostre desig que els hi vagi molt bé!
Sabia greu no haver-t’ho comentat. Fins un altre dia, Pau…petons! T’estima

 

Publicat per iaia Roser 11 Jun 2008, 19:46

 

Hola Pau: amb el cor i el pensament posat en tu, com t’enyorem!!. El millor regal en el dia del teu sant que podem fer-te és dir: et tenim sempre present!!.
T’ofereixo una poesia-cançó, com a regal, que m’agrada molt i es titula: “La muntanya” i diu:
La muntanya venerada
a mi em té robat el cor,
de nit parla amb l’estelada
i de dia amb el sol d’or.
Ella s’alça enorgullida
alta i ferma sobre el pla,
perquè té tota la vida
i la força del demà.
Quan la plana sigui morta,
quan no hi resti ni un ser viu,
la muntanya, encara forta,
alçarà son front altiu.

 

Jo tinc la sort que des de casa, veig Montserrat amb el Cavall Bernat. Cada dia surto a mirar-la i penso en tú i en aquella famosa bandera del Nunca Máis, la il.lusió i la fe que hi posàveu tu i els teus germans i els amics que hi col·laboraren.
Com et vaig dir la darrera vegada, marxo a Viladrau, i no podré anar a la trobada de l’alzina amb tots, però espiritualament hi seré…no ho dubtis.
Un petó molt fort!
T’estima

 

Publicat per iaia Roser 29 Jun 2008, 05:25

 

No se com escriure el que sento en aquests moments…tot d’ una he pensat en vosaltres per mi sempre sereu dos…he trobat fotos nostres,de tots,de tots aquells nens que erem i el que mes m’ ha agradat d’ aquetes fotos es que no son de paper estan en la meva ment,al cor…un somriure s’ ha escapat de la meva boca…gracies per formar part dels meus records

 

Publicat per maria josep bosch 01 Jul 2008, 00:31

 

carai que s’ha d’anar lluny per escriure.. sort que està tot guardat al cyberspray pq si tothom que hi ha escrit en volguès una còpia.. no donaríem per arbres..
i d’això es tracta d’abres..
hem pensat, com molts de vosaltres de repetir o no.. la clàssica trobada/pujada a l’alzina..
els oracles parlen d’una trobada cap allà les 19 hores a Can Mansana u directament a d’alt..
per pujar quan baixi la calor, tot i que l’any passat feia fret i tot..
un cop allà, poder es portarà alguna jocs u es mira la posta de sol.. mentrestant ens menjarem i beurem tot el que haguem portat i/o/u podem rapinyar dels veins..
si l’ambient ho porta és podrien repetir les polques i danses varies de l’any passat, el que vol dir que el que sigueu agraciats musicals..
com es tradició ja, alguns ens quedem (q siempre me lian) a dormir per allà..
si tenim dubtes ja sabeu on localitzar-nos, i sinó pues aaaaa se siente..
suposo que els diferent grups ja us ho parlareu entre vosaltres i ja anireu respirant..
slaute

 

Publicat per willy 03 Jul 2008, 09:09

 

 

 

ai carai.. ja veig que tothom que ha llegit el bloc ho ha entès 🙂 po gueno q no sigui dit..
PD. el dia és el disabte 26 de Juliol
slaute

 

Publicat per willy 08 Jul 2008, 14:48

 

3 anys, 1096 dies, …
3 anys ja? 3 anys només?
Em sento afortunada d’haver compartit aquests anys amb tu. Haver viscut les teves il·lusions, les teves conquestes, els teus entrebancs, d’haver-te vist créixer i tornar-te una persona solidaria i apassionada per la vida.
Em sento trista de no poder-te abraçar, no poder-te mirar als ulls, sentir la teva veu, escoltar nous projectes, …
Però la vida continua, oi Pau? La vida sempre continua. I recordo aquell trosset de la teva carta que tenim a l’alzina:
“… si alguna cosa us vull dir és que es parla amb els desapareguts per dins, es recorden a ells, el que van fer, el que et van ensenyar i el que van aprendre de tu.

 

Ens veiem dissabte a l’alzina Pau?
Una abraçada molt gran. Gràcies per tot!

 

Nuri

 

Publicat per Núria Bosch 23 Jul 2008, 09:52

 

Una altra trobada a l’alzina… familiars i amics i personatges de quatre potes! Moments…sentiments…records…emocions…joc de pistes…xerradetes i somriures 😉 El vent es va endur la tristor ben lluny per deixar pas a la calma de la nit…un soparet compartit, música en directe i danses…somnis a l’hotel de mil estrelles…als que hi éreu i als que no…Gràcies a TOTS!!!
Roser.

 

Publicat per Roser 27 Jul 2008, 21:32

 

Fa gairebé dos anys que vaig escriure a aquest blog per última vegada. Tot i així, hi he passat sovint a llegir-ne escrits que m’han fet caure llàgrimes.
Feia anys que no ens vèiem, però el teu comiat va fer que ens retrobéssim i que des d’aleshores, hagi pensat en tu en molts i molts moments.
Tu fas que de tant en tant m’aturi a reflexionar i a agraïr moltes coses: la familia, els amics… Porto al moneder la fotografia que ens van oferir el dia del teu comiat. Ja fa tres anys que li porto, i cada vegada que l’obro, t’hi veig i intento viure cada moment intensament.
Saps, Pau? Hem tingut un fill. És fantàstic. Té una energia infinita. Potser escalarà quan sigui gran. El seu pare ja voldria dur-li! Però encara no té ni un any… haurem d’esperar!
Espero saber-li donar tot el què es mereix i contribuïr a que sigui una bona persona, feliç, algú que pugui aprendre i ensenyar amb els seus, com fas tu.

 

Una abraçada molt gran, Pau

 

Publicat per mireia 29 Jul 2008, 18:47

 

Pau,
Últimament et tinc molt present ¿saps?
M’agrada recordar-te.
Quan ho faig ve a mi quelcom semblant a aquesta pau interior barrejada de consciencia que tant coneixes.
Vem ser afortunats de poder compartir-te.
Gràcies Pau.

 

Publicat per oriol 04 Ago 2008, 01:01

 

Hola Pau: han passat tres anys que et fèiem una festa de comiat, i després han vingut els dies d’enyorança i tristesa.
El temps ha fet resignar-nos a una desgràcia que hem hagut d’acceptar. No hi podem fer res contra el destí. Només dir-te que el teu record, el teu somriure, i la teva cordialitat i simpatia, la tinc present en el meu dia a dia.
Ja m’han explicat que la trobada a l’alzina amb els familiars i amics va ser nombrosa i animada. Com tu et mereixes.
Jo, ja t’ho vaig dir, no hi era. Estava a Viladrau, fent excursions per aquelles muntanyes, et recordava i parlava de tu.
Pau, sempre et tinc present, i t’enyoro molt.
T’estima i t’abraça de cor

 

Publicat per iaia Roser 05 Ago 2008, 20:46

 

Hola Pau

 

Fa tres anys que seguiexo els increibles sentiments plasmats en forma de paraules que guarneixen aquest blog, d’entrada t’haig de dir que jo no et coneixia, haviem coincidit un parell de vegades amb la colla de Girona quan estaveu per terres penedesenques.
Llegin la teva carta m’adono de la gran pèrdua que ha viscut aquest planeta i la sort que he tingut de poder conèixer els pensaments d’una persona com tu.
Les persones ens passem tota la vida buscan quelcom que ens faci feliços, en molts casos tot s’aguanta per fonaments econòmics, ambiciosos, competitius que augmentan un “ego” fràgil com les plomes un dia de fort vent, quan trobem aquest dia i podem sortir de nosaltres, mirar-nos desde fora i ser autocrítics, veig que el mes important que pots tenir en aquesta vida es sapiguer donar el que tu anomenes “E” a les persones que t’envolten, perque aquest es el resultat de portar una vida plena i equilibrada amb tu i amb el medi on vius, tu d’això crec que en sabies un rato.

 

Gràcies per fer-me una senyal de llum desde la muntanya que mes estimo, Montserrat.

 

Per cert jo i la Laura estem esperant un fill que suposo que neixerà aquesta setmana, l’únic que desitjo per ell es que aprengui a trobar el seu paper dins d’aquest planeta tal i com ho vas fer tu, es per això que li possarem PAU.

 

gràcies per tot i ens veiem.

 

Publicat per Gerard 12 Ago 2008, 17:24

 

He pensat molt en tu aquest estiu, entre muntanyes altes, entre parets empinades, dalt d’una reunió, veient paisatges increïbles als peus… Em sembla, que aquest estiu he sentit alguna cosa semblant al que senties tu quan escalaves i feies muntanya. Crec que s’hi assembla molt… M’he sentit molt feliç, Pau,… com tu. I t’he sentit molt a prop, altra vegada. Tenia moltes ganes de dir-t’ho. Després de tot aquest temps, encara tinc la teva veu gravada a la memòria i encara et trobo a faltar. Una abraçada, amic meu!!!

 

Publicat per Míriam 17 Ago 2008, 12:44

 

el Pau-s.. he Montse 😉
doncs si Gerard, ja ho vam comentar el dia en que es van/vam tirar a la piscina la Marta i el Xavi.. po ja en són dos.. i ara que parles de Montserrat, el moreno hi va pujar als 29 dies.. q es diu ràpid 🙂
és aquest va i ve d'”E” amb els propers i distanciats, proxims i llunyans el que et fa sentir la vida viva i dinàmica..
La trobada a l’alzina és va realitzar sense incidents greus ni danys coolaterals, en un ambient ambientalment correcte.. i socialment acceptat.. gràcies a la correcte gestió de l’organització de l’acte i als seny dels seus participants 🙂
i a finals d’estiu com cada any l’infern torna a la nostre ciutat.. bona correfoc a tots
un petó a totes

 

Publicat per willy 26 Ago 2008, 12:04

 

 

 

 

 

 



Una comentari en l'entrada: Recordant en Pau…(del 3.8.2005 al 26.8.2008)

  1. Joan diu:

    Bones Pau!

    Últimament torno a gaudir de les muntanyes i la llibertat que aquestes ofereixen com mai! Elles (les muntanyes) continuen allà, estàtiques i silencioses, però és en el nostre cor on un incontable nombre de sentiments flueixen cada cop que hi caminem, escalem…

    Elles continuen allà i hi continuaran, observant les nostres vides fugasses.

    Pau en el cor amics!!!!!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *